CRÒNICA

1908

En 1908 es plantava, per primera vegada, una falla al carrer d'Arrancapins, un fet no tan estrany, ja que des de 1882 les falles havien anat apareixent als barris més propers. Segons relatava El Pueblo el 17 de març, la falla que es va plantar el 1908 al carrer Arrancapinos es referia a "un niño jugando con los consabidos palillos y carrete, interrumpiendo su distracción unos perros. Una figura montada sobre un gran diábolo completa el argumento". De la falla ens resta l'esbós que es troba dipositat a l'Arxiu Històric Municipal. Es tracta d'un dibuix fet en carbonet que reprodueix la figura d'un dimoni, presentat amb banyes, una capa al vent i muntat sobre un diávolo (espècie de cilindre que s'estreta pel centre i que es fa pujar i baixar amb cordes lligades a un pal o canya a manera de joc). El dimoni sosté en les mans un tros de tela, i al voltant del diàvolo i aquell s'agiten tres gossos en actitud de lladrar, mentre una xiqueta (encara que el sol·licitant de la falla i El Pueblo parlen d'un xiquet) contempla l'escena.

La temàtica del cadafal apareix relatada en el llibret. Aquest conté vuit pàgines, i en forma de sermó recull una curiosa amanida de versos en castellà i en valencià. La falla, de temàtica moral, realitza una crítica de costums no exempta de referències eròtiques i al·lusions polítiques. D'alguna forma, sembla una ambigua proclama al poble pla per a que no es deixe manipular i alienar per jocs, ja que això beneficia als que tenen el poder. En qualsevol cas, el discurs populista té igualment un cert aire anticlerical i de burla desvergonyida, tan típic de les falles d'aquesta època.

EL ANYS 30 El Naixement d'una Comissió Moderna

En la dècada dels trenta sols es va plantar falla en 1930, 12934, 1935 i 1936.

En 1930 es va fer sota la denominació d'Àngel Guimerà-2ª Travessia d'Arrancapins, estant presidida pel senyor Joaquín Ferrer Navarro, i realitzada per l'artista Vicente Gabriel. El títol de la falla era el de Estan donaes al dimoni: costums del dia, i feia una crítica de l'alliberament modern de les dones. En 1934 va tornar l'activitat fallera. El cadafal d'aquell any simulava un viatge dels valencians a la Índia, que servia per a enaltir els costums valencians i les falles com a la seua màxima expressió. Aquell any també es plantà una falla infantil, que tractava la mateixa temàtica que la gran. Entre els festejos, destacava una carrera ciclista "Arrancapinos-Torrente-Arrancapinos", amb dotació d'un primer premi de 15 pessetes. Aquest any, també va ser nomenada per primera vegada una "bellesa fallera".

Després de la represa de l'activitat fallera de 1934, aquesta va continuar durant els anys 1935 i 1936. De fet, els anys 1935 i 1936 són importants perquè van veure nàixer la moderna comissió de falla Àngel Guimerà-Pintor Vila Prades, i suposaren el colofó de la consolidació d'un projecte de falla encetat l'any 1913. La falla de 1935 feia la típica crítica de l'alliberament femení. La de 1936 era una crítica bàsicament dels diners.

Cremada la falla de 1936 i amb ella la resta de falles de València, la festa fallera no retornà a la ciutat fins l'any 1940. Quan el 18 de juliol de 1936 es va produir la sublevació militar franquista es tallaren moltes coses i molts projectes. Un d'ells, modest però ferm, fou el de la falla Àngel Guimerà-Pintor Vila Prades. Un projecte encetat en 1908 i continuat amb alts i baixos en les tres dècades següents: quatre falles aïllades en 1913, 1916, 1917 i 1924, tres falles seguides en 1928, 1929 i 1930, i tres més, ja com a comissió moderna, amb una organització interna més o menys estable, entre 1934 i 1936. Durant aquests anys, el primitiu emplaçament de la falla d'Arrancapins es va anant convertint en una demarcació fallera, sumant-se noves comissions de la zona a l'expansió fallera de la dècada dels trenta. Ara be, quan el projecte ja estava consolidat, la guerra el tallà radicalment.

ELS ANYS 40 La Represa Fallera

Després de la Guerra d'Espanya, l'activitat fallera tardà alguns anys en tornar a Arrancapins. Fou en el segon trimestre de 1941, quan, sota la presidència de Ramon Montoro, la comissió dels carrers Àngel Guimerà-Pintor Vila Prades va aconseguir reconstituir-se. Fins l'exercici 1941-42, i com va passar amb tantes comissions, tot fa pensar que les dificultats de la immediata postguerra foren les responsables de l'absència d'activitat fallera durant 1940 i 1941. Amb tot, crida l'atenció que la comissió d'Arrancapins fóra la tercera del barri - després de Cuenca-Roberto Castrovido i Joan Lloréns-Calixte III (ambdues en 1940) - en tornar a plantar-se després de la guerra.

Durant la dècada dels quaranta l'activitat fallera fou intermitent (sols els anys 1942, 1943, 1947, 1948 i 1949). Pel que es refereix als cadafals, el de 1942 feia una crítica de la dona, mentre que el de 1943 denunciava la discriminació patida per València. Després de tres anys sense falla a Arrancapins, en 1946 tornà a reorganitzar-se la comissió sota la presidència d' Enrique Grajales Vivó. Així que en 1947 tornà a plantar-se una falla, firmada per Secundino March i Leopoldo Martínez, on es criticava la qualitat de vida. Pel que fa a la de 1948, es referia a una suau crítica de costums. Com a nota curiosa cal dir que en 1949 va ser nomenada, a més d'una fallera major, una Musa d'Art. Durant aquests anys el programa de festejos era l'habitual d'una comissió de barri, amb actes casolans i de caire més aviat modest. Pel que fa a la falla de 1949, feia una incisiva crítica de les mancances d'infrastructures a la ciutat i les deficiències del transport públic, un tema per una altra banda molt característic de la dura situació social de postguerra.

Probablement, el fet més destacat de les falles dels anys quaranta siga el conjunt de les tres falles infantils plantades al carrer Pintor Vila Prades en 1941, 1942 i 1943. La de 1941, any on no hi hagué falla adulta, se'n dugué el segon premi, i les de 1942 i 1943 obtingueren el tercer premi de la categoria única d'infantils.

ELS ANYS 50 Anys d'Incertesa

Als anys 50 la comissió de la falla Arrancapins va continuar en la mateixa situació de precarietat i incertesa dels anys 40. Durant la dècada, es plantaren falles el 1951, 1954-1956, 1958 i 1959, sota la presidència succesiva d'Enrique Grajales Vivó, Rafael Martínez Ordaz i Roberto Soler Serrano). Tanmateix, el més reeixit d'aquests anys foren les quatre falles plantades a Arrancapins pel destacat artista faller Vicent Luna, que aleshores començava a despuntar. El cadafal de 1954, que duia per títol "El turisme i el folklore... lo millor", i que feia una crítica de l'allau de turistes que començaven a arribar al país, va obtindre el tercer premi de la segona categoria. Això no obstant, el guardó més important es va obtindre en 1955, on la falla "Vàries maneres d'embarcar-se", que al·ludia a la desil·lusió que experimentaven els emigrants espanyols en arribar a l'estranger, va obtindre el primer premi de la segona secció. El entusiasme va ser tal que Vicent Luna i el president de la falla (Rafael Martínez Ordaz) foren duts a muscles dels fallers per tota la demarcació, i segons el testimoni de Luna, a punt s'estigué de que la seua falla assolira el Premi Extraordinari de totes les categories. Vicent Luna també realitzà la falla de 1956 ("La moto risa"), si be va ser novament la de 1959 ("L'imperi de la moda") la que obtingué un tercer premi de la secció segona.

A banda d'aquests destacats monuments fallers, cal destacar que és prou probable que l'escut històric de la falla date d'aquesta època (apareix per primera vegada en el llibret de 1958 i reprodueix un corn de l'abundància del que eixen taronges i llorers emmarcant un Micalet, l'escut de València i una barraca). Pel que fa als festejos, predominaven els típics fallers i altres complementaris com les obres teatrals (sainets costumistes) o la confecció d'una barraca on aplegar-se la setmana fallera.

ELS ANYS 60 La Consolidació

L'activitat fallera a Arrancapins als anys seixanta està dividida en dues fases; una primera on es reconstitueix la comissió en 1961, plantant-se falla fins 1965; i el començament d'una segona, a partir de l'any 1968, on la comissió es consolida definitiva i ininterrompudament fins l'actualitat.

En la primera fase, sota la presidència de Francisco Romero Royo, destacaran les falles plantades per l'artista Vicent Domingo Timoner, que ja havia fet falles infantils a Arrancapins als anys quaranta, i que aviat es convertirà en un important constructor de falles. De fet, en 1962 es tornà a obtindre el tercer premi de la secció segona, amb la falla "El cant de la sirena", mentre què el cadafal de 1964 ("L'era del pollastre") obtingué el segon premi de la mateixa categoria. S'ha de destacar especialment la inauguració, en 1963, d'un nou circuit d'altaveus del carrer anomenat "Ràdio Arrancapins". Un any després, alguns fallers d'Arrancapins estrenaren els nous uniformes negres de faller, que es farien d'ús obligats a partir de la segona meitat dels anys seixanta. En aquella època no hi havia casal estable, i les juntes se solien celebrar al Bar Rausell, el Bar Mònaco o al Bar Espanya. Com a nota ben curiosa, cal destacar que en 1964 la falla Arrancapins va quedar finalista de la "liga fallera de carreras de galgos", una lliga tan acalorada que des de la comissió s'arribà a demanar "una pareja de la policía armada para mantener el orden".

Després de dos anys sense que es reconstituira la comissió d'Arrancapins, en 1968 aquesta tornà a escena de la mà del president Amadeo Bayo García, i sols els bons resultats econòmics dels primers exercicis permeteren la consolidació de la comissió. En 1969 es va trobar un casal estable al primer pis del número 59 d'Àngel Guimerà, la setmana fallera l'antiga fàbrica de gelats feia de parador, i es declarà l'obligatorietat interna de l'uniforme de faller. En suma, entre els finals dels anys seixanta i la primera meitat dels anys setanta, la comissió d'Àngel Guimerà-Pintor Vila Prades es va consolidar com a projecte sòlid, tot què clarament inserit en el model de falla convencional conformat pel franquisme local, i que sols començaria a ser qüestionat des de dins per les noves generacions que en aquells anys s'estaven formant a la comissió, comandada pràcticament de forma ininterrompuda per Robert Romero Royo entre 1971 i 1988.

ELS ANYS 70 Anys de La Transició

Els anys setanta -sinó tota la dècada, gran part d'ella- i els primers viutanta constituïren un període d'especial importància en la història de la Falla Arrancapins. Des de la consolidació com a entitat, senyal inequívoc de la qual va ser l'establiment d'un Casal permanent al baix esquerre del número seixanta del carrer d'Àngel Guimerà (el que havia segut fins aleshores una paquetería) fins els inicis del procés de canvi que la menarien a l'Arrancapins d'avui en dia, aquells anys varen ser convulsos, complexes, intensos. Només ara, amb la perspectiva del temps transcorregut, els que ja hi érem i continuem encara, hem pres consciència d'haver viscut una de les experiències més interessants esdevingudes en el món de les nostres festes majors.

Si fa no fa, cronològicament va anar així:

Principis dels setanta

Tot i tenir un local a l'àtic del número 59 d'Àngel Guimerà, les reunions es feien, amb sopar inclòs, al Bar Rausell.

1975

Inauguració del nou Casal, amb benedicció del capellà de la parròquia del Bon Pastor.

1976

Les primeres falles després de la mort del dictador Franco. el nostre monument faller, amb el lema Obertura és, com en general tots els de l'època, bastant reaccionari però a l'explicació del Llibret es pot observar un tímid intent aperturista, obligant l'autor a mantenir encara un difícil equilibri dialèctic. Era allò d'intentar dir les coses sense que ho semblara. Alguns joves comecen a no sentir-se còmodes amb la situació.

1977

Es consolida la recuperació del nom Arrancapins en les referències a la comissió, que s'havia començat a emprar en el nom del Casal.

Comença a funcionar la Colla de Festejos, autèntic motor dels canvis que estaven per vindre.

El nou d'octubre, per decisió majoritària i a proposta d'aquesta colla de joves, la falla Arrancapins assisteix amb una pancarta en favor de l'Estatut a la gran manifestació que aplegà mig milió de persones pels carrers de València.

1978

Després de tensos debats, s'adopta la decisió de triar la fallera major per elecció democràtica (fins aleshores el procediment comú era acordar-ho amb alguna família amb capacitat econòmica per afrontar les despeses del càrrec). Per facilitar l'accés en igualtat de condicions, es prohibeix expressament que les elegides facen cap tipus d'ostentació com ara regals, convits, etc.

Ana Córdoba i Campos va ser la primera fallera en ocupar el càrrec en aquesta nova etapa.

Al Llibret, en un a mode d'epíleg, formulàvem un desig: entre tots aconseguir que les pròximes Falles siguen les primeres d'un País Valencià autònom.

1979

Fruit del tens procés que viu la comissió i de les insalvables diferències amb alguns sectors que no estan d'acord amb els canvis que s'estan produint, perdem al voltant del 30% del cens. El Llibret també en pateix les conseqüències: per dues ocasions és vetat el projecte de portada que l'equip Crònica, que llavors tenia el seu taller al carrer del Túria, a petició de la Colla, havia confeccionat desinteressadament. Alguns dels joves entren en contacte amb el grup de recuperació del folklore tradicional Alimara de la Societat Coral El Micalet, entitat amb la qual ja manteníem bones relacions.

Amb motiu de la Replegà i, aprofitant que disposàvem del millor dolçainer del moment -en Joan Blasco-, vam ballar alguna Dansà pels carrers del barri.

1980

Aquest any es produeix l'intent més reeixit d'aturar el procés de renovació. Robert Romero i Royo, el president amb el recolzament del qual la comissió anava caminant cap a plantejaments més progressistes, és rellevat del càrrec i amb ell algunes de les persones de la seua confiança. Malgrat tot, sorgeixen activitats com ara el curs de danses tradicionals que aglutinen el jovent amb ganes de seguir endavant.

Com a dada anecdòtica cal dir que entra a formar part de la comissió per primera vegada la xiqueta Susana Remohí Andrés qui, amb el temps, seria fallera major de València.

1981

Robert Romero torna a ser elegit president, ara si, per tirar endavant un projecte de renovació que, amés dels aspectes culturals o socio-polítics, també va tenir respostes en altres àmbits no tan coneguts de portes enfora, com ara els econòmics:

• es creà una secció juvenil -de transició cap a la comissió adulta- on, a canvi d'alguns serveis al col·lectiu, es mantenien unes condicions d'aportació econòmica inferiors.
• es va eximir de pagar als qui estigueren fent el servei militar obligatori, però també als objectors i insubmissos durant el mateix període.
• es va establir la gratuïtat de les quotes als jubilats...

Aquest any és elegida fallera major Vicenta Miralles qui, anys després (1989), seria una de les primeres dones de la història de les Falles en ocupar el càrrec de presidenta.

Pel que fa al monument faller, encara continua confeccionant-se de refritos tot i que la falla infantil ja comencem a elaborar-la íntegrament.

1982

Continuem amb la política de contractar el monument gran, però en aquesta ocasió sota la coneguda modalitat de fer constar com a artista la comissió. A tall d'anècdota, cal dir que es considerava tan normal aquesta pràctica que al programa de festejos no va haver cap inconvenient en posar: …i amb la panxa ben plena ajudarem el nostre artista A.G.T. (obviarem el nom complet) a plantar la falla….

Amb tot, el que més destaca d'aquest any és la intensa activitat cultural:

• La festa de Sant Joan (quan encara no era habitual que les falles en feren cap celebració) amb teatre, cercavila, cordà i cremà d'una foguera.
• La Mostra de fotografia, exposada durant una setmana al Casal i de la que les més de tres-centes persones que la visitaren van triar les fotos guanyadores.
• La Mostra d'indumentària tradicional, amb la col·laboració d'alguns dels membres del ja esmentat grup Alimara.
• El curs de Dansà (era ja la tercera edició), i les classes de dolçaina de la “Colla el Masseret” fundada al si de la comissió.

1983 La Revolució Permanent

FG: "El Mercat d'Abastos" FI: "Sense Títol"

Aquest any va ser, en molts aspectes, el pròleg d'allò que Gil Manuel Hernández -el nostre cronista oficial- anomenà la revolució fallera permanent.

Per primera vegada, tot i que l'any 82 ja havien entrat a formar part de la Directiva, les dones es fan càrrec d'algunes de les àrees de treball més importants: secretaria, comptabilitat, festejos...

També per primera vegada es presenta la comissió gran unificada (sense la sexista Cort d'Honor). Dos anys després ho faríem amb la comissió infantil.

Pel que fa al monument, va ser el primer d'un bienni que marcà un gran canvi: per fi la falla responia íntegrament al guió que havíem elaborat ( i no com fins aleshores, que calia adaptar el guió a la idea presentada per l'artista faller). Gràcies a la implicació dels afectuosament anomenats Els Argentins: Vicent Marín pare i Vicent Marín fill (que ja havien plantat falles quan vivien a Buenos Aires), vam poder tractar a plaer un tema que ens preocupava: L'ús futur del clausurat mercat d'Abastos. Lamentablement, vint anys després, encara continua sent un bon recurs de governants en període electoral: ara ens caurà del comptagotes una piscina; d'ací a quatre anys ja en parlarem.

Si això passava amb la falla gran, no menys important va ser la decisió presa amb la falla infantil: assumim íntegrament la seua elaboració, cosa que va ser possible gràcies a la inestimable col·laboració de José Antonio Fabra qui, prestant-nos el seu local del barri del Carme i molt del seu temps, ens va anar guiant en les qüestions tècniques en les encara estàvem poc avesats.

Per altra part, la nostra colla de dolçaina i tabal El Masseret, anava veient recompensat el seu esforç amb les primeres actuacions públiques.

També a la primavera d'aquest exercici, és a dir: de l'any 82 (cal recordar ací que l'any faller comença i acaba la nit del 19 al 20 de març, com magistralment va deixar dit i cantat el Remigi Palmero:

Enguany celebrarem

l'any nou com cal:

La nit del vint de març.

La vida comença

quan la primavera:

La nit del vint de març.

Aquesta primavera, déiem, la nostra falla Arrancapins va ser la primera entitat homenatjada dins el cicle de cultura popular Matí de Festa que, organitzat per l'Ajuntament de València, presentava cada diumenge el periodista, locutor radiofònic i lluitador per les llibertats nacionals Toni Mestre.

1994 L'impacte nuclear

FG: "Nuclear? No, gràcies" FI: "Xarraires"

Indubtablement l'esdeveniment més important d'aquest any va ser l'exitosa plasmació d'un eslògan amb el que estàvem completament d'acord i pel qual ens vam implicar obertament: Nuclears? No gràcies.

La falla del 84 és recordada com una de les més -si no la més- impactants del últims vint-i-cinc o trenta anys: una gran torre de refrigeració com les de la central nuclear de Cofrents coronada pel sol clàssic de l'eslògan i per un voltor amb un rebut d'Hidroelèctrica Española.

L'autèntic colp d'efecte, però, consistia en el seu disseny interior. Una passarel·la creuava la torre de part a part, quedant les escenes a ambdós costats. Evidentment, era visitable i, més evident encara, era gratuïta.

Paral·lelament es va editar un Anunci -que repartíem en la visita- on declaràvem Arrancapins Zona Desnuclearitzada, tal com, més simbòlicament que efectiva, féien molts ajuntaments amb els seus termes municipals.

D'entre els actes festius, cal destacar encara la Cavalcada del Ninot, amb la que, lúdicament però reivindicativa, cada any creuavem el cor de la ciutat fins la Llotja per replegar el nostre Ninot exposat -i no indultat, clar-.

Era aquest un acte doblement reivindicatiu doncs, amb ell, també ens desmarcàvem de la cada vegada més corrent borregada en que moltes falles l'estaven convertint: desenes de xiquets i alguns adults apilotats sobre la caixa d'un camió cridant consignes de l'estil de visca el pa, visca el vi, visca la mare que mos ha parit o al rebote, al rebote, maricón el que no bote. Molt edificant.

Finalment cal esmentar la Cordà que, des de feia uns anys, ja veníem fent durant una de les nits de Falles.

Va ser una de les diverses tempatives que la colla d'incondicionals de la pòlvora d'Arrancapins hem provat d'instaurar (algunes amb més èxit que altres). Aquesta va ser impossible de mantenir ja que els participants havien de pagar-se els seus coets i ja se sap: voluntat hi ha molta, però diners...

1985 L'any de l'OTAN

FG: "Per la Pau: OTAN NO" FI: "Les Roques"

Si l'any 84 ens vam comprometre amb l'ecologisme tot criticant les centrals nuclears, aquest 85 ho férem obertament pel pacifisme. En plena campanya pel referèmdum sobre la pertinença o no d'Espanya a l'OTAN, Arrancapins feia pública la seua opció: Per la pau, OTAN NO!.

Dissortadament, una vegada més, ens vam trobar en el bàndol dels perdedors: el 12 de març, tres dies abans de la Plantà, els prestidigitadors de la marrulleria política, després d'haver mantingut una postura contrària (recordem el lema del PSOE: OTAN, de entrada NO) aconseguiren capgirar l'opinió pública amb allò de donde dije digo, digo Diego i la majoria dels vots emesos digueren si.

Per acabar d'arredonir-ho, com si d'una maledicció es tractara, Pedro Santaeulàlia, a qui haviem encomanat la Falla, ens deixava plantats i amb el monument sense acabar, la qual cosa ens va obligar a fer una escapada d'emergència al seu taller per veure que podiem aprofitar (allí encara vam haver de disputar-nos els pocs ninots a meitat fer amb els membres d'altres dos o tres falles, que s'havien quedat com nosaltres).

Això si, si haguérem volgut, podríem haver-nos inscrit en el llibre Guiness dels rècords, en la modalitat de Plantà més llarga de la història: el 19 de març a migdia, aconseguíem una grua per a elevar i col·locar com vam poder les figures del remat.

Pel que fa al monument infantil, representàvem -com si de l'escena bíblica de l'expulsió del Paradís es tractara- una fallera i un faller expulsats de la Festa per no vestir els tratges oficials, que ja qüestionàvem aleshores i que molts havíem substituït per altres models d'indumentària tradicional (ací el temps ha vingut a donar-nos la raó: a tothom li agrada més lluir les variades i vistoses vestimentes a l'antiga).

Però eren uns temps en què encara una reivindicació com aquesta era revolucionària i nosaltres, afectats, vam voler denunciar la postura de la Junta Central Fallera, que ens havia amenaçat amb no deixar-nos desfilar en l'ofrena de flors a la mare-de-Déu si no cumpliem el reglament (cosa que, de tota manera, acabaríem deixant de fer en conseqüència amb el laicisme de la majoria dels membres de la comissió).

1986 Artista: La Comissió

FG: "La Caixa de Sorpreses" FI: "La Disney a París"

El curs va començar amb la dissortada pèrdua del nostre company Robert Romero Martínez, "Robertín", que va deixar-nos al Juliol del '85. Estimat company, peça clau junt amb el seu pare de la transformació de la nostra falla, va faltar als 28 anys víctima d'una malaltia que patia des de feia anys. La seua voluntat ferma, el seu compromís i la seua capacitat de diàleg, no sempre exempta d'un àcid humor, va fer que aquest company fora estimat i respectat per tots.

Malgrat tot 1986 marca una fita històrica en el desenvolupament de la nostra falla. Per primera vegada el cadafal de la falla està íntegrament realitzat per la comissió. Un immens cub a mode de caixa de les sorpreses donava aixopluc al contingut de la falla que era visitada per dins i que tractava de les sorpreses que ens avenien en un futur més o menys llunyà tal com l'entrada d'espanya a l'OTAN, el futur del mercat d'Abastos, la televisió autonòmica i Aitana, i el nivell d'autonomia del nostre país. El programa de festejos és aleshores, un programa més o menys convencional on tímidament comença a notar-se una certa discrepància a l'hora de convocar certs actes com ara la missa del dia 19 de març on s'escriu un lacònic "per al qui vulga assistir".

Es mantenen doncs la major part dels festeigs i actes convencionals. El que no va ser res convencional va ser el disseny del llibret, una carpeta rematada amb un llaç acollia les fulles soltes de la publicació tot imitant un regal, una sorpresa. Els texts en lletra "olivetti" s'escampava pels fulls amb diferents inclinacions fent que la lectura, tot s'ha de dir, fora una mica dificultosa. Fou un any de transició, de certes tensions entre les diferents tendències d'entendre la festa però a la fi tranquil.

1987 València foradada

FG: "València, la mar de forats" FI: "El Cine"

En preparació

1988 Un repàs a la Història

FG: "La Torre de les Cultures" FI: "A l'escola"

En preparació

1989 Històries de la televisió

FG: "La Tevevé que vé" FI: "El Llibre de la Selva"

En preparació

1990 Temps de dolor

FG: "La Màquina del Temps" FI: "Els Visitants"

L'any 1990 esdevé un dels més tristos en la història de la nostra comissió. El 19 de febrer, mentre descarregava fusta per fer la falla, mor sobtadament al casal, com no podia ser d'una altra manera, en Robert Romero Royo, president de la falla al llarg de molts anys i autèntic motor del canvi de la nostra comissió. El record de la seua memòria és, probablement, el record al treballador més determinant en la història d'aquesta comissió.

La falla de 1990 es va realitzar a una nau industrial que ens van cedir al carrer Sanchís Bergón i de la que gaudirem uns anys. Les possibilitats que ens donà aquest local van fer que les falles que es varen realitzar amb tan ampli espai foren les més grans i voluminoses de les que es varen fer en aquesta etapa. El cadafal tractava de la màquina del temps que aventurava el que ens vindria a sobre al llarg dels encetats anys 90. Pronosticàvem aleshores, l'atac de certes potències sense "permís" de l'ONU, a països poc desenvolupats, es a dir pobres per tal d'evidenciar la seua potència i de pas alliberar els sitges de míssils a punt de caducar. Vàrem dir també que al llarg dels 90 centre i sud-amèrica patirien les conseqüències del capitalisme salvatge que els duria a la misèria. Al pla energètic varen dir que les nuclears s'anirien tancant a poc a poc i que es desenvoluparien tímidament les fons d'energia alternativa. Vàrem pronosticar la caiguda, més encara, de la qualitat dels mitjans de comunicació públics autonòmics així com la seua castellanització. Vàrem veure amb clarividència, el desencant dels pobles cel "teló d'acer" després de la caiguda del mur i l'entrada del capitalisme ferotge.

En el pla dels festeigs, es consoliden les despertades nocturnes a mode de cercavila de música i focs a les 11 de la nit.

1991 La crítica més fallera

FG: "Sense Títol" FI: "Sense Títol"

En preparació

1992 L'ecologisme necessari

FG: "Viure sobre la merda" FI: "Sense Títol"

En preparació

1993 Monstruoses falles

FG: "Monstres" FI: "Conte de donyets"

Les falles del 1993 passaran a la història més que pel seu cadafal, les activitats o el llibret, pels personatges creats per a l'esdeveniment. Un exèrcit de monstres colonitzà la nostra falla i es feren amb el monument. Bèsties d'aspecte terrorífic se'n pujaven a les balconades d'unes cases que, gràcies a uns trastos retirats que tenia el nostre company Vicent "l'argentí" no recorde exactament a on, plantàrem com a estructura principal a mode de poble. Monstres com per exemple la Pesanta, un animalot negre i pelut que ens omplí tot el cos de por... i d'espart, si, del mateix espart de rentar paelles amb el que el férem. O bèsties tal com l' Anfisbena, un monstre en forma de rèptil amb dos caps a cada extrem, fet de tub flexible del que s'utilitza per a xemeneia de cuina, i amb uns ulls fets de boles de ping-pong. Unes punyeteres boles que en esclatar el masclet final de la traca que tots els anys dóna per finalitzada la nit de la plantà, o millor dir l'alba de la plantà (perquè sempre se'ns fan les vuit del matí), es desenganxaren del seu original lloc, començant entre elles una disputada correguda Àngel Guimerà cap avall . A ningú ens quedaven forçes suficients en aquell moment ni per a replegar les boles, ni menys encara per a tornar-les a pegar, quedant-se d'aquesta manera la nostra entranyable Anfisbena totes les Falles 1993 amb algun que altre ull de menys.

La resta del monument quedà... voluminós. I què dir de la pintura?. Quins acabats més treballats... si no arriba a ser pels patinats naturals que es feren en començar a ploure la nit de la plantà. Quina aigua!. En resum, un plantà difícil, però recordada.

La resta de les nits falleres, pluja, pluja i més pluja. Així que ens tancàrem al casal, i gaudírem de bon menjar, converses, amics, festa i música, ja fóra de la mà del nostre DJ particular Rafa, o fins i tot una nit de música en directe a càrrec del grup de blues "Crimea Alaria Blues Band".

1994 Llibertat en erupció

FG: "L'Illa de la Disbauxa" FI: "La Guagua"

L'any 1994 ens empaperàrem literalment. L'illa de la Disbauxa, és a dir: el nostre monument d'aquest any, mostrava una illa paradisíaca amb volcà inclòs on el paper de seda fou sense cap dubte l'element predominant. Els mesos anteriors al març, el Casal Arrancapins semblava més un taller d'economia submergida de disfresses per a carnavals, que el taller de construcció d'una falla. De fet, gràcies a les nostres previsions de necessitats perfectament calculades, sense cap esforç addicional podíem haver plantat dos o tres monuments amb l'atrezzo preparat.

Sota tota aquesta vegetació, plantejàvem tres Tours diferents per a recorre-la; tres maneres diferents de passar-ho bé; tres maneres d'entendre la vida. Des d'el "Cutretour" d'ambient caspós, passant per l'excursió "naturovegetarianamacrobiòtica", fins al recorregut somniat per qualsevol "progredepró".

Un allau de colors (descobrírem d'altres a banda del marró), que prengué foc com si d'un volcà en erupció es tractara, de manera que la nostra "obra cimera" de les mundialment famoses muntanyes de merda d'Arrancapins, es cremava amb una gola de foc eixint pel seu cim (enginyeria japonesa).

En la falla infantil, una "Guagua" plena de xiquets de diferents procedències amb cares conegudes (qui no se'n recorda del Ramírez?...) esperaven impacients la seua arribada a Arrancapins.

I per fi!. Per fi arribà la informàtica a la nostra Falla i al seu Llibret 1994. Incrèduls, que ja pensàveu que mai arribaria l'era de l'ordinador a la nostra Falla. No havia arribat l'home a la Lluna?.

Aleshores tot era possible... El Llibret d'aquest any fou el primer amb textos fets íntegrament a l'ordinador. S'acabaren les fotocòpies i els cutre-muntatges, passant de les tisores i el "Pritt" a l'"Edició-Tallar; Edició-Pegar". Tota una revolució!. Les il·lustracions personificades a cadascuna de les fulles que posaven marc a aquest esdeveniment, estigueren a càrrec del nostre company Jorge, dotant-lo d'un mestissatge cordial entre les últimes tècniques informàtiques i la nostra trajectòria manual clàssica.De l'activitat en la resta de l'any podríem fer balanç positiu, amb una de les festes de major acceptació (Festa Hortera) i fins a hores d'ara, l'última Presentació al carrer a càrrec dels grups "Palmarés" i "Urbàlia Rurana".

1995 La pluja intorerant

FG: "Intolerància" FI: "Bèstia"

Ciutat de València. Matinada del dia 16 de Març de l'any 1995.

Després d'una nit on la pluja no ha deixat ni un moment de caure sobre la ciutat i, davant la sorpresa de tot el veïnat, les primeres llums del dia deixen contemplar com la Comissió de la Falla Arrancapins ha tornat a plantar de nou el seu cadafal faller amb el lema La Intolerància al carrer d'Àngel Guimerà. Amb quina pluja ens obsequià Santa Bàrbera dels ...ons!. La plantà, en conseqüència, no va ser una missió gens fàcil. Fins i tot hi hagué algun company que li costà una repassada del genoll pel quiròfan.

Aquell any els nostres amics i companys, el veïnat, els vianants i tota aquella persona que s'apropà a vore la nostra humil falla, gaudí d'uns cavallets ("Tio Vivo") on volíem criticar la intolerància, la xenofòbia, la desigualtat, la discriminació, i en resum, tota aquella conducta contrària a la incorporació dins la nostra societat del suposat benestar, de tot un èxode d'immigrants que, ja per aquells endarrerits anys noranta, començaven a compartir ciutat amb nosaltres i que, també per aquells mateixos endarrerits anys noranta, començaven a tenir problemes amb una llei aleshores encara sense definir que arribaria uns anys després diguem-ne... no massa encertada. Amb ninots de construcció bidimensional i amb l'atrezzo necessari per a l'esdeveniment, representàrem la realitat urbana i social d'aquesta difícil integració per la que lluitaven éssers humans vinguts d'altres llocs del món.

Com ens tenen acostumats, el gremi d'enginyers i fusters de la comissió ens obsequiàren amb una cremà de disseny que deixà bocabadats als espectadors en vore com el sostre es replegava sota ell mateix en la seua caiguda. Quin espectacle!

Una escena improvisada a última hora tancava la falla gran del 95. Malauradament, deixava d'estar entre nosaltres l'Ovidi Montllor. Amb els seus mateixos versos, li oferíem un humil homenatge.

El cadafal menut es va salvar per unes hores d'una plantà regada, i no precisament per cava de la terra. A la falla infantil es representava com una bèstia irracional es feia amb el control d'una escoleta. Es tractava de la reforma a l'ensenyament, del xecs escolars i, en resum, de la imposició d'un nou sistema de dubtosa efectivitat i acceptació. Aquesta seria l'última falleta infantil de creació col·lectiva abans d'un guaret de quatre o cinc anys, en que l'artista i amic Víctor Valero se n'encarregà i després dels quals recuperaríem forces per a tornar a la càrrega.

1996 Un bon repàs

FG: "Caixes" FI: "El Caixerio"

La falla de l'any 1996 no va ser per a molts un cadafal qualsevol, va definir un nou estil conceptual de construcció més enllà de l'estructura clàssica on per primera volta diferenciàvem la forma del fons, donant-li la mateixa importància al "què" com al "com" expressar-nos.

Sota una muntanya de caixes reciclades, férem un repàs a les darreres falles de creació col·lectiva i a les seues crítiques, tornant a aparèixer personatges i temes del nostre passat faller, des de les promeses incomplides de les nostres alcaldesses Rita i Clementina sota el Mercat d'Abastos, l'amenaça de l'energia nuclear representada amb la benvolguda Pesanta del 93, l'Otan, les obres faraòniques a la nostra ciutat, els mitjans de comunicació, l'ecologia de ficció, fins a l'enquistat món faller de la falla del 90.

Quedava evidenciat que les formes rodones no eren cosa nostra (al menys als monuments, perquè en altres àmbits millor no ficar-se), de manera que l'única caixeta rodona on lluirem una reproducció d'El Caixerio penjada com a figura mòbil, caigué al segon dia, això si, sense causar cap incident greu.

El cadafal menut tampoc va quedar lliure de canvis, començant una saga de falles infantils firmades pel nostre company Víctor Valero, que recuperà l'esperit infantil de la comissió Arrancapins més menuda i perquè no, de la més gran. En aquest cas, tots els motius de la falleta giraven al voltant de la paraula caixa (caixa de mixtos, de sorpreses, d'estalvis...) amb una estètica particular.

Fins i tot el Llibret 96 va suportar una rentada de cara amb un disseny que terminarem de pagar al banc el 2026 i quina execució contarem de generació en generació, encara que valgué la pena (descatalogat a les llibreries) .

Aprofitant el treball etnològic que férem dels darrers monuments de creació col·lectiva per a la construcció de la Falla 1996, lluírem al llarg de totes les falles l'exposició fotogràfica itinerant "Arrancapins fet a mà" al nostre casal, on poguérem recordar monuments oblidats, cares i cossos perduts i moments inoblidables.

A la resta de l'any faller 1995-1996 gaudírem d'activitats diverses, des d'un curset de ball folk, un taller de construcció d'instruments musicals de canya, l'actuació del grup El Cau del Llop, i com no, vàrem ser testimonis del naixement d'una nova publicació a la nostra ciutat: Al Tombe . Amb l'aparició del numero 0 Primavera-Estiu 1996, començàvem l'edició d'una revista de difusió gratuïta on expressar les nostres inquietuds per l'entorn més proper.

Un any, el 96, d'un reciclatge integral. Renovar-se o morir!

1997 Les Falles Solidàries

FG:"Guanyem la Solidaritat" FI: "United Colors of Arrancapins"

En preparació

1998 Surrealisme a l'ast

FG: "A l'Ast" FI: "Castigat sense postre"

Els esbossos de les dues falles foren presentats en públic en un espectacle que va tindre lloc el 20 de desembre de 1997 al Teatre La Protectora. Un espectacle de creació col·lectiva titulat Teràpia de xoc, on més de 30 persones, fallers de “cens” i socis col·laboradors, es varen juntar per tal de recuperar els espectacles músico-teatrals que deixaren de realitzar-se a principis dels anys noranta. De fet, en el programa de mà de l’obra s’afirmava: “El Col·lectiu Arrancapins torna als escenaris després d’anys d’abstinència, i ho fa amb la mateixa il·lusió i una renovada colla, fidels a l’estil de sempre i amb més acidesa que mai”.

La presentació va ser un èxit, i en passar el Nadal, començaren a construir-se els cadafals de 1998, justament 90 anys després de que una desconeguda colla de veïns antics, enllà pel 1908, se’ls ocorreguera plantar un modest cadafal faller enmig d’un carrer avui convertit en moderna avinguda foradada per túnels al servei de metros i automòbils.

En gener d’aquell any de 1998 va veure la llum el llibre Arrancapins, 90 anys fent història, escrit per Gil-Manuel Hernàndez, editat per la mateixa falla Arrancapins i on col·laboraren com a testimonis molts components de la comissió. Un fet que va ser gratament rebut pels fallers i falleres què, d’aquesta manera es retrobaren amb alguns dels episodis menys coneguts de la seua història fallera.

En l’editorial del llibret de 1998 es feia ressò de les reaccions que va provocar l’article que la falla va publicar, però també donava compte dels canvis introduïts aquell any per la comissió, fonamentalment el deixar d’anar a l’acte de l’Ofrena, que seria substituïda per una Ofrena alternativa al Jardí Botànic. Altres de les novetats esmentades eren el I Aplec d’Art Popular, que implicava a nombrosos artistes i culminaria amb una gran subhasta d’art al casal, actuacions musicals com les de Burguitos o la irònica referència a la fallera major de valència d’aquells any, Susana Remohí, fallera major infantil d’Arrancapins en 1986, i qui en ser preguntada en una entrevista va amagar aquest element del seu passat faller.

Entre les contribucions literàries del llibret de 1998, amb una portada roja encunyada amb fotografia d’Elena Garrido, cal destacar l’entrevista que Víctor Valero va fer a l’artista faller Josep Manuel Alares, un text d’Àlex Amorós sobre la hipocresia, una altra entrevista feta per Rafael Miralles, amb fotografia de Daniel García Sala al cineasta Pablo Llorens, una selecció del que la premsa havia dit aquell any sobre la falla, l’article de Vicent Borrego sobre gastronomia eròtica o un aplec de receptes de cuina tradicional. El llibret també reproduïa l’article de Joan Fuster “Parlem de bunyols”, com a homenatge als 30 anys de la publicació del seu mític llibre Combustible per a falles. Com a il·lustradors actuaren Josep Lluís Romero, Rosa Batlle i Víctor Valero.

Aquell any el cens d’Arrancapins, compost per sols 36 fallers i falleres entre adults i infantils, va organitzar uns festejos on destacaren, com ja s’ha esmentat, el I Aplec d’Art Popular, l’Ofrena reivindicativa al Jardí Botànic, que va constar de passacarrers i la plantada simbòlica d’un arbre en el jardinet fora del mur que tancava el polèmic recinte de Jesuïtes, el passacarrers de foc i so nocturn o una nova edició de la Tómbola Benèfica que en aquell any anava destinada humorísticament a la campanya “Més alcohol per a Rita”. El 18 de març per la nit hi hagué una gran festa amb l’actuació del grup de Burguitos i el 19 de març s’incorporà el nou festeig de la Vespertà, o mena de despertà vespertina consistent en el llançament a mà de masclets en un lloc acotat del carrer Pintor Vila Prades. Hores després cremaren les falles de 1998 i uns dies més tard començaren a planificar-se les falles de 1999 amb un horitzó que cada cop prenia més força al si de la comissió d’Arrancapins, i que en menys d’un any marcaria un dels seus principals punts d’inflexió històric: el trasllat a un nou casal, i com a conseqüència, el trasllat de l’emplaçament quasi centenari de la falla a un de nou. Això no obstant, açò seria un procés lent, que sols en l’any 2000 va quallar plenament, inaugurant una nova etapa en la història de la falla.

Atès l’èxit de l’obra de teatre Teràpia de xoc, que va motivar la publicació extra de Cor de xoc, una mena de revista amb referències als principals personatges de l’esmentada obra, es va començar a preparar una nova obra, titulada Tot per la fama, la qual va ser estrenada el 17 de gener de 1999 a la sala L’Horta de Castellar, que serviria per a presentar els projectes fallers de 1999. La peça fou presentada com “un obra on es combina aleatòriament el sainet costumista, la revista valenciana i la comèdia coral, amb un resultat que s’acosta molt a un ‘destarifo kistch’ d’aire neohortera”. L’obra tornà a ser un gran èxit de públic, però sobretot va servir per a recuperar l’activitat teatral al si de la comissió, el que va generar una dinàmica d’assaigs i relacions que donaren molta vida a en aquells moments a un Casal Arrancapins que veia passar els seus últims dies coma seu de la comissió.

1999 La Societat del Benestar

FG: "Benestarmàtica" FI: "La Màquina que fa Txiu-Txiu"

L’exercici de 1998-1999 va començar amb la reelecció de Rafael Miralles com a coordinador de la falla, i molt aviat començà a discutir-se en les assemblees la conveniència del canvi de casal, atès que el local que aleshores servia com a tal tenia una sèrie de manaments sobre ell que finalment acabarien, pocs de temps després, amb l’enderroc de l’edifici. Donades les circumstància es va imposar la recerca d’un nou casal, especialment a partir de les darreries de 1998, un nou casal que es volia prop de l’anterior i amb unes prestacions d’espais més o menys semblants. Finalment el nou espai va ser trobat en 1999, en el número 18 esquerra baix del carrer Pintor Vila Prades, i mesos després seria adecentat, reformat i preparat com a casal a tots els efectes per a les Falles de 2000. Així, en l’editorial del llibret de 1999 es deia: “Perquè són encara molts els projectes que la falla Arrancapins, o millor dit, l’Associació Cultural Falla Arrancapins, vol desenvolupar als propers anys. Mogudes que només podem dur a terme si finalment conseguim la nova seu, el nou casal, que tant dessitgem i tant necessitem. Un nou casal dins la nostra demarcació on treballar la falla en condicions pròpies d’un taller d’artesans fallers, funcional i espaiós. Un nou local on convidar els nostres amics músics sense problemes d’aclaparament, espai i soroll. On poder assajar els nostres espectacles sense por a la grandària de l’escenari. On organitzar les nostres converses, i també les teues, amb bons temes i bons tertulians. Un lloc on col·lectius cívics amics, sense seu pròpia, puguen continuar reuinint-se en les millors condicions. A la fi, un espai de trobada, una cruïlla de treball, social i fester, digne i per a tots”. A partir d’ací, l’editorial feia una crida a l’ajuda “per tal d’afrontar les despeses que aquest canvi comporta, i que sens dubte, se n’ixen dels nostres pressupostos habituals, i perquè creguem que Arrancapins és, potser ara més que mai, una bona inversió. De veres.”

Mentre tot açò s’esdevenia, la falla Arrancapins es va constituir com a Associació Cultural Falla Arrancapins, de manera semblant a com ho estaven fent centenars de falles a tot el País Valencià, com a condició prèvia per a poder gaudir del dret a rebre subvencions de les administracions públiques. Així mateix, i com s’esmentava en l’editorial, el vell Casal continuava recollint les activitats pròpies de la comissió, com les Converses a Arrancapins o els assaigs teatrals, així com reunions d’altres col·lectius ciutadans, com per exemple les del Bloc de Progrés del barri, que alhora fou un col·lectiu que acabaria donant nous fallers a la comissió. Les Converses a Arrancapins de 1998 se celebraren en juny: el dia 6 va tindre lloc una conversa sobre la transició democràtica espanyola, amb la intervenció de personatges com Emèrit Bono, Cristina Piris, Josep Guia, Rafael Xambó o Paco Codonyer. El dia 12 de juny es va abordar el tema de la llengua i la informació als mitjans de comunicació valencians, amb la participació de Manuel S.Jardí, Joan Marí i Toni Mestre. Finalment, el 19 de juny es va projectar el vídeo sobre el 23-F “València. 23-F. Estado de Sitio” (1981). De fet, el diari Levante-El Mercantil Valenciano, que donà noticia del fet el 21 de juliol de 1998, deia que “la falla Arrancapins de Valencia quiso hacer un ejercicvio de recuperación de la memoria. Este año ha dedicado sus habituales Converses a Arrancapins a analizar de manera restrospectiva la transición democrática. Y qué mejor forma de hacerlo que recordar a través de imágenes y testimonios de la época la noche del 23 de febrero”.

L’editorial de 1999 assenyalava especialment la necessitat de parlar de la peculiar idiosincràsia i personalitat d’Arrancapins, i servia de pòrtic a la presentació dels cadafals. El gran, com habitualment succeïa, realitzat per la comissió, duia per lema Benestarmàtica, i feia una àcida crítica dels aspectes menys atractius de la societat del benestar, qüestionant fins i tot el mite del propi benestar. Formalment representava la gran màquina del suposat benestar, rematada per un gram fumeral ornamentat per altres tubs i fumeroles, i amb una gran base per on entraven alguns productes i eixien altres en una gran cinta continua, al voltant de la qual se situaven petits operaris. La crueltat de la gran màquina capitalista del fals benestar es retractava així en l’explicació de la falla: “La màquina a l’aguait, no espera, no és humana, no coneix. Sols devora els fills abandonats. La màquina està ahí, obsessiva, repressiva, agressiva, expansiva, banyada d’un caramel tan agre com el vinagre, d’un àcid tan corrosiu com el pixum dels qui es pixen, amb una elegant crueltat, sobre els desitjos de la gent del comú. Benvinguts a la tòrrida Benestarmàtica. Algú pot oferir més?”. Eixe any, el diari Levante-El Mercantil Valenciano (18 març de 1999) comentava la falla així: “Al revés te lo digo. La falla Ángel Guimerà-Pintor Vila Prades es diferente a todas las demás. Y en su monumento de este año hace una crítica a la pretendida sociedad del bienestar. Sus escenas están cargadas de crítica social y envuelven un programa de actos completamente distinto: exhibiciones de arte, despertaes por la tarde y similares”.

Pel que fa al cadafal infantil, novament realitzat per l’artista Víctor Valero, duia per títol La maquineta que fa xiu xiu, i reproduïa amb el característic estil pop-art de l’artista, una gran maquineta d’afaitar envoltada per petits marcianets astronautes rematada per un cactus espacial amb una cap de valencià sideral al damunt. Per darrere la falleta reproduïa la cèlebre lluna de Meliès en relació a una coneguda marca de refrescos.

Per a il·lustrar el tema de la falla gran hi hagueren diverses col·laboracions literàries al llibret: una entrevista de Víctor Valero a l’artista faller Vicent Almela, un homenatge a Vicent Ventura, mort feia poc, amb la reproducció del primer article que l’escriptor va fer en valencià, publicat originalment en la revista fallera Pensat i Fet (1956). També hi havia un text de Lluís Mesa sobre les falles i el benestar, així com altres sobre diversos aspectes de la societat del benestar per autors com Joan Marí, Cristina Piris, el Pep Romero, els professors Antonio Santos y Maria Poveda, Lluïsa Miralles, Josep Antoni Collado o Gil-Manuel Hernàndez. També destacava un còmic de Paco Ruiz i el disseny de la portada de Rafael Miralles. Finalment una pàgina de Cor de Xoc reproduïa una foto dels actors i actrius de la falla saludant al públic al final de l’obra Tot per la fama.

Quant als festejos fallers de 1999 hem de destacar el II Aplec d’Art Popular, acompanyat d’una subhasta pro-nou casal, així com una segona Ofrena reivindicativa al Jardí Botànic. Altres actes com el passacarrers de foc i so, el Concurs internacional de Focs d’Artifici de Paradeta ‘Boscos d’Arrancapins’, la humorística tómbola benèfica i la gala dels Premis Arrancapins ompliren les nits de falles, acompanyades amb les clàssiques festes de “disbauxa”. El dia de sant Josep també es va celebrar el habitual passacarrers del migdia i una segona edició de la Vespertà. Un cop cremades les dues falles de 1999 es brindà casal pel nou exercici. Un exercici què, definitivament veuria el canvi de casal, i el que fou fins i tot més important, el canvi de l’emplaçament de la falla. De fet, la falla Benestarmàtica va ser la darrera que es va plantar en l’emplaçament històric d’Àngel Guimerà, on més o menys s’havien erigit i cremat els monuments d’Arrancapins des de la seua fundació en 1908. A partir de l’any 2000, i coincidint amb la nova ubicació del Casal, es va decidir que la falla gran es plantaria en la cruïlla dels carrers Pintor Vila Prades i Villanueva i Gascó, mentre que la infantil ho faria just enfront del nou casal.

2000 La ciutat sorollosa

FG: "En Clau de Soroll" FI: "Anem a fer soroll"

A aquest transcendental canvi es referia ja l’editorial del llibret d’Arrancapins de l’any 2000, que celebrava la nova localització i el nou local, que fou inaugurat amb l’obra teatral Aeroport 99, que l’editorial definia com “hàbil combinació de teatre i festa participativa”. La nova ubicació de la falla també era comentada: “Si no ha segut fàcil deixar l’antic baix, tampoc ho és deixar el passejat carrer Guimerà, però pensem que podem entrar en la intimitat d’uns estrets carrers sense donar l’esquena a una via per on tota València vol eixir el dinou de març poc després de la mitjanit. Estem en un període de proves, l’any vinent ja parlarem”. O siga, que el trasllat de la plantà de la falla a l’encreuament dels carrers Pintor Vila Prades i Villanueva i Gascó fou en principi una mesura provisional, que es va experimentar i que tan gran èxit va assolir que després es va revelar definitiva. En tot cas, encara aquell any es va iniciar un passacarrers des de l’antic casal, com a homenatge al que va ser local de la falla durant tants anys. L’editorial, a més de presentar el tema de les falles de 2000, el soroll, acomiadava a l’escriptor Enric Valor, i tornava a subratllar que Arrancapins seguia sent una falla per a tots.

Abans de que s’iniciarà la setmana fallera, en l’exercici 1999-2000 tingué lloc una nova edició de les Converses a Arrancapins, que se centraren en les molèsties dels sorolls urbans, que al barri d’Arrancapins, especialment al carrer Joan Llorenç, eren ja endèmics i molt molestos. També hi hagué un col·loqui sobre l’últim disc d’Al Tall i es va lliurar el Tombet Net a la plataforma Salvem El Cabanyal i el Tombet Cagat a Rita Barberà. De fet, aquestes converses foren recomanades per la revista universitària Nou Dise, que en la seua edició de 18 de novembre de 1999 deia: “La Falla Arrancapins fuig dels tòpics i presenta una interessant oferta per a les pròximes setmanes”. Aquesta inquietud cívica pel soroll urbà feu que la falla gran d’aquell any, obra de la comissió, es titulara En clau de soroll. Constava d’un bloc d cases de ciutat damunt de les quals una piconadora motoritzada exercia la tirania del soroll de les obres, obligant als veïns usar taps, que apareixien com a motiu recurrent en el cadafal, que també mostrava tota mena de sorolls.

Aquell any la falla infantil també tractà el tema del soroll, amb l’obra de Víctor Valero anomena Anem a fer soroll, que constava d’un triangle per on pujava una moto a tota velocitat, i coronat per un xiquet tocant un tambor; en els repeus hi havia diverses figures de xiquets fent tota mena de sorolls infantils.

Per ampliar l’explicació de la falla en el llibret s’arreplegaven una sèrie d’articles sobre el soroll. La sèrie s’inicia amb la veu del diccionari sobre “soroll”, i seguia amb un article de Manuel S.Jardí sobre l’imperi del soroll, un altre de Lluís Mesa sobre sorolls lúdics i festius, una reflexió de Paco Aracil sobre el soroll de la zona de Joan Llorenç, un text d’Alfons Cervera sobre els sorolls de la guerra, un altre de Gil-Manuel Hernàndez sobre el soroll social en el món faller, un d’Antonio Pérez Collado sobre els sorolls de festa, un documentat article de Francesc Llop sobre la pirotècnia valenciana, un text d’Àlex Amorós sobre el soroll en l’art, un del Pep Romero sobre les veus i sorolls del carrer, un estudi de Sergi Gómez i Soler sobre el soroll de campanes i un recull de cançons picants de Josemi Sánchez i Josep Antoni Collado. Completaven el dossier una reflexió sobre l’espai festiu a la ciutat de valència per part de José Luís Carles i Isabel López Barrio, del Institut d’Acústica i un Informe sobre el problema del soroll al País Valencià amb referències a diversos especialistes en el tema. El llibret també homenatjava a Enric Valor amb dos articles, un de la falla Arrancapins i un altre de Toni Mestre. Així mateix es va fer un recull de paraules que responien a diversos sons humans. També, i com a introducció al nou festeig del gegant Arrancapins, als autors saforencs Vicenta Llorca i Joan Iborra feien la seua versió de la història llegendària del gegant Arrancapins. El llibret de 2000 també va contar amb la col·laboració de diversos il·lustradors com ara Paco Aracil, Oliverio Dumas, Marcos Galdón, Ladislao Kubala, Pep Romero, Paco Ruiz, Ismael Rumbeu, César Tormo i Gerard Miquel, aquest últim autor de la portada, i Víctor Valero, autor dels esbossos de les dues falles.

Com ja s’ha avançat, aquell any el programa de festejos comptà amb una important novetat, la presentació en societat del gegant Arrancapins, que es va fer el dia 18 de març per la nit, així com de la Colla de Dimonis d’Arrancapins, que serviria per a acompanyar al gegant en la seua cercavila. En realitat es tractava d’una idea que ja venia uns temps reflexionant-se i preparant-se, especialment per part de Julià Carles Lahiguera, qui rememorava algun festeig semblant anterior a Arrancapins. El cas és que per una banda es va decidir fabricar el gegant, que reprodueix una mena de jove i ben plantat llaurador valencià amb branques de pi a l’esquena, i alhora es va decidir també reconvertir l’antic passacarrers de foc, que ja només es feia durant una nit, en la jornada del gegant Arrancapins. Aquell any l’acompanyament musical del nou acte, que fou anomenat la Parada dels Trons, fou el d’una batucada brasilera, mentre els dimonis llançaven coets i la gent ballava al voltant del gegant, qui també fou batejat amb pètals de flors al bell mig del carrer Villanueva i Gascó, en mig d’una gran concurrència de públic. En anys successius el nou festeig es consolidaria i completaria fins el punt de quedar com un dels més destacats i espectaculars del programa de festejos. En l’any 2000 també hi hagué altra novetats, com un concurs fotogràfic “Polaroid” sota el lema de “Figura amb falla al fons”, i continuaren altres actes com la Tómbola benèfica, la Vespertà, el Passacarrers de la Indumentària, la Nit de Varietès i el Premi Arrancapins de 2000.

El dia 19 de març a la nit cremaren les dos falles i la satisfacció fou general pel que feia al nou emplaçament i al funcionament del nou casal. D’eixa manera, resultava evident la nova etapa mampresa per la falla Arrancapins. D’alguna manera, i després de que des de 1984 a 1999 la peculiar revolució fallera escomesa per Arrancapins es tornara permanent i es consolidara com a forma d’entendre la festa, les aigües del canvi vertiginós començaren a remansar-se fin el punt de què el tarannà revolucionari de la darrera etapa prenia les característiques d’una identitat fallera decididament consolidada a partir d’aquell any 2000.

Precisament en aquest moment de transformació, el mateix any 2000, es va publicar un llibre titulat Terra i llibertat. 100 entitats dels Països Catalans, obra de diversos autors i editat per Edicions 62, que arreplegava en un capítol un acostament a la falla Arrancapins. El capítol s’intitulava “La falla que no calla”, i recollia les singularitats falleres d’Arrancapins, definida com “un dels exemples de fidelitat històrica amb l’esperit crític de la festa”.

2001 Al mercat

FG: "Mercat a la Plaça" FI: "Fira al carrer"

Abans de que començaren a preparar-se els cadafals de 2001, al casal es reemprengué l’activitat teatral, que en aquella ocasió abordà un repte difícil, amb l’obra Solemnes mentides, basada fonamentalment en coreografies, que intentava posar lletra i escenes a la declaració universal dels drets humans. L’obra s’estrenà finalment, amb pro d’èxit, al la sala L’Horta de Castellar, el 11 de juny de 2000. Es tractava d’una successió de quadres plàstics i d’il·luminació tenebrista, il·lustrada per diapositives i emmarcada musicalment pel Campanades a mort de Lluís Llach. El to seriós i dramàtic de l’obra va significar un canvi d’estil radical amb el to de les anteriors representacions, més orientat cap a la comèdia.

L’any 2001 estigué dedicat al mercat. Amb el títol Mercat a la plaça, la falla gran tractava diversos temes d'actualitat relacionats amb el comerç, com l'especulació immobiliària, la venda de l'educació, el mercat laboral, la moda, la informació, o la venda dels vots i la corrupció política, tots ells en forma de parades d'un mercat tradicional: verduleria, xarcuteria, forn, pescateria. Les parades envoltaven un obelisc gegant d'inspiració gaudiniana. Entre els productes del mercat casolà hi havia croissants de l'atur, pa i pastissets dels tipus de contractes laborals, una bona col·lecció de peixos de totes classes, incloent les sardines anorèxiques. Amb les fruites i verdures es feu una crítica de l'actual sistema educatiu, i amb els pollastres i embotits es va representar la corrupció política. A més una florista venia les flors tallades que simbolitzaven totes aquelles esperances que havien mort encara tendres: el maig francès, la primavera de Praga, la revolució dels clavells, el País Valencià i tantes altres...

A l'ombra d'un arbre immens, els xiquets d'Arrancapins pararen la seua peculiar Fira al carrer alternativa. Hi havia hippies, venedors ambulants, parades de jocs tradicionals, i fins i tot un marcià extravagant que encara no sabem massa bé com hi va arribar, i per què es va quedar. En aquesta ocasió, la falla infantil tornà a estar enllestida per la comissió, com esdevindria en els anys següents, en el que va ser un intent de que els xiquets de la falla pogueren participar més activament en el seu cadafal, que això no obstant, al remat sempre acabaria sent realitzar fonamentalment pels adults.

L’any 2001 fou important per haver marcat el punt més baix de tot un descens continuat en el cens faller que havia començat anys enrere, coincidint amb el procés de transformació interna d’Arrancapins. Recordem que dels 399 fallers de 1979 es va passar a 152 en 1983, i després a 81 en 1989, a 53 en 1994, a 33 en 1999 i a 28 l’any 2001. A partir d’aquest punt tan baix es va manifestà un punt d’inflexió amb tendència a l’alça, que feu que la falla passara a 37 fallers en 2002, 42 en 2003, 51 en 2004, 55 en 2005 i 60 en 2006. Cal afegir, a més, que en el cens de 2003 s’adverteix la continuació de la tendència, ja esmentada, de què cada cop més els fallers i falleres viviren fora dels límits de la demarcació fallera; així, en 2003 s’observa que sols el 23 % dels comissionats i comissionades d’Arrancapins viu a la seua demarcació fallera, doncs la majoria habita a altres barris o fins i tot fora de la ciutat de València. Cal insistir en què aquesta és una tendència molt acusada en el món faller, especialment en les comissions més cèntriques de la ciutat, i molt especialment en les del casc històric, com el barri de Velluters, La Seu, La Xerea, El Mercat o El Carme, fet que en alguna ocasió ha posat fins i tot en perill la continuïtat de comissions centenàries, davant la descomposició de l’antiga trama urbana i la seua no substitució per habitatges amb habitants poc o gens interessats en la festa fallera.

En 2001 es va celebrar el VIIIè Congrés General Faller, el qual la falla Arrancapins tornà a participar. Es va crear una comissió interna encarregada de preparar les esmenes corresponents, que al remat s’enviaren a la Mesa del Congrés, adreçades a la seua direcció. Entre les esmenes destaca la proposta de la desreglamentació del càrrec de Fallera Major de València i de les de les comissions, en atenció a la seua càrrega sexista. Tanmateix, el diari Las Provincias va muntar una campanya de premsa en contra de les propostes, caracteritzada pel sensacionalisme i catastrofisme, fet que al remat motiva la retirada de les esmenes per part d’Arrancapins, qui en la seua comunicació a la mesa del Congrés aprofitava per “elevar formalment una protesta per la filtració d’una informació, que tal i com apareix recollit al Reglament del Congrés, hauria d’estar custodiada per la Mesa del Congrés”. S’insistia més endavant en què la filtració era “un acte de mala fe i persecució decidida, facilitant una informació reservada a un mitjà de comunicació conegut per la seua política d’intoxicació informativa i caça del dissident.” Finalment, s’exposava què, “davant els esdeveniments comentats, hem optat per manifestar la nostra protesta retirant-nos del Congrés, en considerar que manquen les mínimes garanties per a que les nostres propostes puguen gaudir d’un marc d’expressió mínimanent democràtica”.

Com a conseqüència de la protesta que Arrancapins feu a Las Provincias pel tractament que feu de les propostes de la comissió en el Congrés faller, el diari publicà l’11 de febrer un article al diari Las Provincias anomenat “Alternativa fallera”, signat per diversos fallers i falleres de la comissió. L’article feia un repàs de les peculiaritats d’Arrancapins i les defensava com plenament legítimes, afirmant clarament el seu punt de vista, en referència a l’actitud del redactor de Las Provincias:

“Si, com és de desitjar, només es tracta d’una desafortunada valoració d’un redactor, desactivem ara que encara estem a temps aquesta nova caça i captura, deixem la festa en pau - i mai millor dit -, desmitifiquem i amb respecte, però amb normalitat, tractem tants temes com calga, inclosos els injjustament considerats tabú i obrem després cadascú en conseqüència segons els seus principis, però amb llibertat i sense coaccions ni desqualificacions cap als qui veuen la festa de manera diferent.

Poden estar segurs que, des d’aquesta banda de la vida, també es viu intensament i amb passió la festa i que a molts homes i moltes dones també se’ls humedeixen els ull i se’ls fa un nuc a la gola cada any, quen la falla comença a cremar-se”.

El llibret del 2001 va ser especialment apreciat per la seua maquetació en forma de diari financer, The Fallancial Times, la seua grandària poc habitual i la portada amb l'esbós a color. El seu contingut anava ple d'articles analitzant i criticant el món del mercat internacional i el mercantilisme generalitzat. Entre les col·laboracions podem destacar un article d’Albert Toldrà sobre els mercats medievals, un altre del ja clàssic Alfons Cervera sobre l’altra València, un text de Setem sobre el comerç just, un article del periodista Manel Manchón sobre el mercat polític, un de l’economista Vicent Soler sobre l’eix mediterrani, el del sociòleg Josep Vicent Marqués sobre les paradetes del mercat, el de l’escriptor Jordi Sebastià sobre el mercat de la informació o el de l’arquitecte Josep Maria Sancho i Carreres sobre el mercat de l’especulació urbanística, a més d’altres contribucions de fallers sobre altres aspectes del mercat, i les nostres festes i gastronomia. Entre les col·laboracions gràfiques es poden esmentar les de Paco Aracil, Josep Antoni Collado, Pep Romero i Herrege, amb disseny i maquetació de Rafael Miralles.

Pocs dies abans de la plantà de les falles, la mort d'un faller tornà a colpir Arrancapins. Es tractava de Vicent Miralles, el faller de més edat, veterà en la comissió pare i avi de fallers. Tot i la desolació, les falles s’encararen amb ànim, tot i que en un racó del cadafal gran es van posar uns vers versos de Vicent Andrés Estellés per a acomiadar a Vicent.

En l’apartat de festejos es va intentar fer un esforç per continuar endavant amb els projectes festius. La primera nit, gaspatxo i varietés: titelles, màgia, la Vespertà el dia següent, així com una innovació destinada a fer fortuna: la nit de les les Paelles Fashion, tot just al carrer Pintor Vila Prades, entre la falla gran i la infantil, on s’aplegà una gran gentada disposada a degustar diverses formes de paelles exòtiques, com paelles de xoriço i succedani de llagosta, de fetge de bou, de mandonguilles, d'abadejo, arròs negre, de crancs de riu, etc. El dia 18 de març a la nit tingué lloc la II Parada del Gegant Arrancapins, acompanyada per la marxa de la batucada brasilera i la pólvora de la Colla de Dimonis d'Arrancapins, arrodonida amb el pregó de l'amic Josep Vicent Marqués. La cercavila va acabar amb la ja tradicional ballada entre les dos falles. Entre els altres festejos a esmentar, cal destacar la nit del Gaspatxo manxec obra de Josep Antoni Collado, la Nit de Varietès, les exhibicions pirotècniques i el Passacarrers de la Indumentària, que aquell any tingué lloc el 19 de març de vesprada.

Amb la cremà es van esgotar els dies de festa, però la nostra activitat de la comissió. Aquella primavera es va preparar l'espectacle Melodies de Joventut, subtitulat com Destarifo kistch d’inspiració berlanguiana, el qual es va presentar a la Sala l'Horta de Castellar el dia de Sant Joan. L’espectacle, de marcat caràcter musical i novament en clau de comèdia, contava una història ambientada en els anys de la transició, contat a través de cançons emblemàtiques de l’època. Cal assenyalar que aquesta fou el darrer espectacle teatral muntat per Arrancapins, ja que a partir d’ací decaigué l’activitat teatral en la comissió.

Aquell exercici també es va organitzar alguna excursió a la Vall de Gallinera, i per rebre l'estiu el col·lectiu de cuiners va organitzar un Sopar Eròtic al casal, amb delícies com ara pastissets de “collons de bou”, “conill de les monges”, “cors del piquillo”, i postres d'allò més atrevits. Tot regat amb bons vins, caves i licors diversos. Una altra de les novetats de l'any va ser El Karaoke dels Manolos. Al marc incomparable d'una residència amb jardí i piscina, els membres d’Arrancapins es lliuraren a una vetllada es succeïren les actuacions estel·lars.

2002 Les coses cklares: paraules, paraules...

FG: "Paraules,paraules" FI: "Comptem amb els numeros"

En 2002, amb els acords de la coneguda cançó de Mina, la falla Arrancapins va plantar un monument carregat de conceptes. L'abecedari al complet, reflectint alguns tòtems i tabús de la nostra societat, junt als versos explicatius: des de la Constitució fins a la República, des de la Justícia fins al Telefem, passant per la cultura Gay, la "vida Light", el Futbol o l'Exercit. Las falla gran duia per lema Paraules, Paraules, i constava d’una gran A d’Arrancapins al voltant de la qual s’escampava un alfabet en forma d'espiral, on es projectaven les qüestions més rellevants del cadafal. La falla destacava especialment pel contrast entre el blanc de la A i el color de les altres lletres, cadascuna amb algun element representatiu, sense que a la falla hi hagueren ninots pròpiament. De manera específica, els mots als quals es referia la falla tenien molt a veure amb els tòtems i els tabús socials; com deien els versos explicatius: “Les coses que no es nomenen,/paraules sempre evitables,/per què guarden ben endins/ significats intocables”. Quant a la falla infantil, es deia Comptem amb els números, els quals baixaven pel seu tobogan i les escenes feien jocs d'històries i números: el món pegava la seua volta en 80 dies, les tres taronges de la popular rondalla ballaven al costat de les nou pometes del pomer, mentre els tres porquets jugaven al tres en ratlla... Com l’any anterior, la falleta infantil fou enllestida pels membres de la comissió amb l’ajuda dels més menuts. Arran del concepte de la falla gran, el diari El País va entrevistar el 17 de març de 2002 a Rafael Miralles, coordinador d’Arrancapins, per tal d’interrogar-li sobre les peculiaritats de la comissió. Entre altres coses, el coordinador destacà la normalitat amb que es viu la cultura gai a la falla, la llibertat creativa de que fan gala els fallers i falleres o l’aposta per fer un tipus de festa fallera diferent a la convencional en el món faller.

Com en altres ocasions, el llibret tractava monogràficament el tema de les paraules i els mots, fins el punt de que entre els fallers i falleres de la comissió es va redactar un extens diccionari de paraules clau que ocupaven quasi la meitat de l’extensió del llibret, amb il·lustracions de Paco Aracil. El diccionari es titulava “Gran diccionari il·lustrat i erudit dels mots, tòtems i tabús i altres guirlindaines comunament més emprades en llengua llemosina, és a dir: en clar i català”. En la seua editorial, el llibret tenia un record per als lluitadors dels diversos “salvem” que procuraven arrancar València de l’especulació urbanística i a altres més: “els sobrevivents dels maltractaments de qualsevol edat i sexe, el sobrevivents de la barbàrie inhumana de les torres bessones i els bombardejos d’Afganistan, sobrevivents de les vaques boges i les recaptes culinàries de la ministra, sobrevivents de les llistes d’espera dels hospitals i dels aturats que comencen de nou a incrementar-se.”. La salutació s’ampliava també “als afectats de la pesta porcina, i del ‘Plan Hidrológico Nacional’, als ciutadans del Deltebre, saludem als treballadors de la cultura, els professors i alumnes d’una universitat a punt d’entrar en cures intensives i de l’ensenyament mitjà que porta el mateix camí.”. A més citar als estrangers “que busquen el benestar que les macroeconomies els han negat als seus països d’origen” en el context d”aquesta societat globalitzadament estúpida”. Amb tal declaració d’intencions, el gros del llibret, a banda del diccionari esmentat, oferia diversos articles d’opinió de col·laboradors com ara Alejandro de la Cueva (que parlava sobre Salvem l’Horta), Willy Cubells sobre els euros, Eva Moreno (amb les seues vivències africanes), les paraules d’Alfons Cervera, la “Carta a Alba” del Pep Romero, uns versos de Gil-Manuel Hernàndez sobre l’absència de paraules, l’explicació il·lustrada de la falla infantil per part de Sergi Jiménez, les referències al tabú de Jesús Tusón, les explicacions de Vicent Cortés sobre la narrativa oral, un estudi erudit de Lluís-Xavier Flores i Abat sobre els noms dels números, un article de Juan José Millàs sobre els números. Com a presentació del llibret, es reproduïa un conegut poema de Blas de Otero (“Em queda la paraula”). Completaven la publicació les il·lustracions de Carlos Maiques, Herregé i el disseny de portada de Rafael Miralles. Un gran encreuat s’ocupava de posar el nom i cognom dels fallers i falleres i el programa de festejos tancava el llibret.

La primera nit de les Falles de 2002 estigué passada per aigua, la qual cosa no va impedir el tradicional gaspatxo de Villamalea cuinat per Josep Antoni Collado. Una nit després li tocà el torn a la Nit de les Paelles Fashion, amb gran èxit de públic i modalitats, com l’any anterior. Cal afegir que aquest festeig es va revelar com l’acte social central de la Setmana Fallera, doncs a ell acudirien els amics, coneguts i socis d’Arrancapins per a, al caliu dels focs de les paelles, tindre conversa i posar-se al corrent de les novetats. Durant eixos dies grans també va destacar una nova edició de la Nit de Varietès, de la qual la pàgina web de la falla, que seria estrenada aquell any (aleshores s’anomenava http://communities.msn.es/FallaArrancapins), oferia una explicació detallada: “Lola Flores i Miguel de Molina cantaren junts per primera vegada, una ballarina afganesa feu un impressionant al·legat per la llibertat en desfer-se simbòlicament del burka i convertint-se en una hurí. El transformisme caspòs del Tigre d'Orriols, que cada any s'acomiada del públic, una delirant coreografia barrejava els enanets de blancaneus amb el ball del goril·la... Sense comentaris.”

Aquell també va ser l'any del descobriment d'un dels festejos destinats a una certa continuïtat: la Globotà realitzada la vesprada del dia de sant Josep, amb una gran participació infantil i coordinada en aquella ocasió per Eva Pérez i Vicenta Miralles, que s’ocuparen de muntar un vistós espectacle de colors i sorolls on esclataren més de 2.000 globus. La vesprada acabà amb la primera sessió dels Contacontes convidats (Carles Cano i Vicent Cortés) que deixaren bocabadats als més menuts amb les seues contalles. Aquest festeig de la Globotà era una adaptació modesta de la Globotà en la que fou pionera a València la comissió Montortal-Torrefiel, i que posteriorment es va escampar pel món faller com un acte simpàtic i no perillós, que feia que pares i fills s’agruparen al voltant de l’inflat i esclatat rítmic dels globus.

Entre els altres festejos a destacar cal esmentar, un any més, la cercavila del Gegant Arrancapins en el seu recorregut pel barri, en el qual no van faltar ni la pólvora ni la marxa dels Dimonis d'Arrancapins ni les percussions dels músics. El Passacarrers de la Indumentària que novament es feu la vesprada de Sant Josep culminà eixe any amb una demostració de dansà per part del Col·lectiu de Danses de la Falla Arrancapins, que es va reconstituir efímerament després d’un any d'aprenentatge i entrenament. Finalment, arribà la cremà, sense pluges ni bombers com en altres ocasions, la qual cosa feu que el públic congregat poguera gaudir del soroll de la fusta cremant-se, un privilegi que aniria sent cada vegada més rar en el món faller, atesa la proliferació de cadafals construïts amb grans blocs de suro, que estava fent que les falles es consumiren molt ràpidament.

2003 Autocrítica d'esquerres

FG: "La Sagrada Familia de l'Esquerra" FI: "Colors"

En 2003 la falla gran estigué dedicada a fer una autocrítica del món de les esquerres i el progressisme en general, un tema prou atípic dins l’orientació característica de les falles d’Arrancapins. En tot cas, el monument i el llibret també serviren per reivindicar el tarannà progressista i esquerrà de la falla, com queda constància en els versos d’una adaptació de la coneguda cançó que Lolita Sevilla cantà en la pel·lícula de Luís García Berlanga, Bienvenido Mister Marshall, la famosa Americanos:

“Som gent d’esquerra

i enguany volem plantar una falla,

per dir que encara

hi ha molt per fer en aquesta terra.

Que la família

dels esquerrans,

potser sagrada

i no tenir sants.

Som gent d’esquerra

i Arrancapins és la nostra falla,

No ens fa vergonya,

mai deixarem de donar-los canya”

Aquesta adaptació musical formava part d’un espectacle-presentació de la falla de 2003, anomenada La Sagrada Família de l’esquerra. El cadafal reproduïa les quatre torres del temple de la Sagrada Família de Gaudí, però adaptades al tema a tractar; així, en cada torre havia uns inscripció al·lusiva a un lema de l’ideari d’esquerres, i en la seua escena central apareixien una sèrie de mòmies, representant a diverses sensibilitats de l’esquerra, en espera d’actualitzar-se i vivificar-se, ateses de les circumstàncies d’estancament de l’esquerra en general. Havia també un antiquari amb relíquies del comunisme soviètic, els manaments del perfecte progre, una multicopista com a símbol de l’esquerra clandestina, així com un vaixell que es presumia carregat del futur plantejat pels nous moviments socials. La falla va crear un gran impacte social, fins i tot mediàtic i va ser molt visitada i comentada els dies de falles. Així, el 30 de novembre de 2002 el diari Levante-EMV publicà una informació al respecte de la falla, titulada “Arrancapins quemará la Sagrada Familia para criticar a la izquierda”, amb el subtítol de “La comisión ‘transgresora’ militará fuera de concurso”. En la informació, signada pel redactor de festes Moisés Domínguez, deia entre altres coses: “Las cuatro torres de la iglesia barcelonesa representarán a las tendencias de la izquierda –marxismo-leninismo, social-democracia, izquierda nacionalista e izquierda alternativa– y aparecen dobladas hacia la derecha, unas por exceso de rigidez, por acomodamiento al capitalismo, por sus contradicciones internas o por su ambivalencia. Es un concepto inspirado en la imagen de la estatua de la Libertad con la que termina la película El planeta de los simios.”. Després de comentar els trets característics de les falles d’Arrancapins, la nota subratllava el fet de que es cremara la representació d’un símbol religiós: “La erección de la Sagrada Familia es inédita en la historia de la fiesta, pero no será la primera ocasión en que un monumento religioso se convierte en el reclamo principal de un monumento fallero destinado a su destrucción. Prácticamente no hay iglesia o elementos de las mismas en Valencia que no hayan sido pasto de las llamas en alguna ocasión, especialmente el Miguelete y Santa Catalina”.

Així mateix, l’escena de la multicopista que llançava repetidament el missatge de “No a la guerra”, en vespres de la invasió angloamericana d’Irak (que començà el 20 de març de 2003), i després de les grans manifestacions ciutadanes de febrer, isqué a en una destacada pàgina central del diari Levante-EMV un dels dies de falles. Ple que fa a la falla infantil, novament realitzada per la comissió, duia per lema Colors, i contava d’una espiral de tubs en ordre descendent, sobre els quals s’agrupaven xicotetes escenes que representaven cadascuna un color emblemàtic (el marcià verd, la síndria roja, el cel blau o la carabassa taronja, entre d’altres).

Per il·lustrar l’original tema de la falla gran, el llibret de 2003 comptà amb les col·laboracions de Manuel S.Jardí (sobre el món de l’esquerra en l’oposició,), Rafa Xambó (sobre la nova cançó i les esquerres), Cristina Piris (sobre el món esquerrà en general), Jesús Català (sobre l’Espanya de les oportunitats), Toni Mestre (sobre l’esquerra i el nacionalisme), Eduardo Alonso (sobre el militant esquerrà), Alfons Cervera (reflexionant sobre el progressisme en general), Alejandro de la Cueva (sobre les transformacions de l’esquerra), així com de Miguel Rodríguez Sanz sobre el perill de Bush i de la Comissió d’Organització del Moviment de Resistència Global-València sobre la resistència antiglobalització. Altres membres de la comissió, com Pep Romero, Josep Antoni Collado o Gil-Manuel Hernàndez també feien les seues aportacions al respecte de l’esquerra. Entre els il·lustradors cal destacar a Antoni Ortiz “Ortifus”, Toni Mestre, Vim-Roque, Jorge Ayora, Moldes i El Gat Invisible, amb la portada obra de Rafael Miralles. El llibret compatav també amb un especial, coordinat per la periodista Ester Pinter, qui feia una entrevista als candidats d’esquerres de les eleccions autonòmiques de 2003, Joan Ignasi Pla, Joan Ribó, Pere Mayor y Agustí Cerdà, amb dibuixos de Vicente Montalba. El llibret es completava amb un text anomenat “De veres ets d’esquerres?”, un poema de Miquel Durán de València i el programa de festejos.

Per explicar ben be el sentit de les propostes d’aquell any, l’editorial del llibret lamentava la falta d’unió entre les esquerres valencianes, l’abstencionisme dels progressistes, alhora que celebrava l’emergència dels nous moviments socials, com els “salvem”, i els “antiglobalització”. Finalment assenyalava: “Nosaltres, des d’Arrancapins, hem intentat seguir dient la nostra amb la falla que enguany plantarem, per tal de denunciar el que cal denunciar (la desunió i renúncies de l’esquerra) i apostar pel que cal apostar (una nova esquerra capaç de donar resposta als nous reptes de la globalització neoliberal que ens envaeix).”. Ben significativament, destaca el fet de que mai abans la comissió fallera d’Arrancapins havia proclamat tan obertament el seu ideari d’esquerres, que com tornà a afirmar-se aquest any, no militava en un partit o sensibilitat en concret, sinó en un tarannà general progressista, que a més d’aplicar-se a les falles es feia extensiu a tota una manera de veure el món, després de vint anys plantant falles diferents. Com es deia en uns dels articles del llibret fet per fallers de la comissió: “És ben cert que aquesta trajectòria li ha valgut a Arrancapins l’ex-comunió de l’oficialitat fallera i la incomprensió tant a droite com a gauche. Amb tot, els arguments, les fotografies i els llibrets, que són allò que en última instància ens queda d’eixos vint anys de falles, romanen com el nostre patrimoni històric i són ben eloqüents sobre quin ha estat el compromís esquerrà d’Arrancapins, sense complexos ni innecessaris i reiterats autoelogis.”. Com a corol·lari i refrend d’aquesta singularitat, el llibret d’aquell any reproduïa un article signat pel periodista i escriptor Fernando Delgado, anomenat “El fuego de Arrancapins”, on a més d’ubicar la dreta i esquerra en el món faller, deia: “De gente que va por libre, como los de la insólita falla arrancapins, depende que la pandilla que hace una falla distinta sea capaz además de configurar un grupo de ciudadanos con plurales ideologías, tolerancia y respeto para buscar una fiesta, ajena a los controles y las connivencias con el poder, que proyecta en su falla una mirada independiente y no busca otro premio que el de la buena mirada o el gozo del fuego en una fiesta de purificación.”.

Entre els festejos de 2003 cal destacar la cinquena i darrera edició de la Vespertà, atesa la progressiva manca d’entusiasme en els darrers temps, una nova edició de la nit de les paelles al carrer, ja consolidada, la segona edició de la Globotà i de la sessió de contacontes, així com la nova cercavila del Gegant Arrancapins i els dimonis. També hi hagué la Nit de Varietés, el gaspatxo manxec i una nova edició dels focs d’Artifici de Paradeta “Boscos d’Arrancapins”. Eixe any el Passacarrers de la Indumentària també tingué lloc la vesprada de sant Josep, acompanyats pel Josemi Sánchez Quartet, i com a innovació, tan el programa de festejos com el llibret i la nova pàgina web (www.fallaarrancapins.org) incoproraren un nou anagrama representatiu de la falla, una “a” semblant a la dels correus electrònic per inserida en una pinta fallera, dissenyada per Rafael Miralles, i que en breu també s’incorporaria als documents oficials de la falla com a emblema principal de la comissió.

Cal esmentar que en 2003 s’acompliren 20 anys des què, en la falla El Mercat d’Abastos (1983), la comissió de la falla començara a col·laborar en la construcció del cadafal, tot i que des de 1986 aquest seria construït només que pels fallers i falleres d’Arrancapins. Paga la pena, per tant, referir-se breument a una activitat que amb el temps ha esdevingut un dels signes d’identitat d’Arrancapins: la recuperació de les falles artesanals i veïnals, amb tota la seua càrrega satírica i d’expressió d’un col·lectiu què, aprofitant la possibilitat de dir el que vol durant quatre dies en un espai públic com és el carrer, expressa les seues inquietuds al marge de premis i classificacions oficials.

2004 Un Món de Pel.lícula

FG: "Estem de Cine" FI: "El Circ"

En la primavera de 2003 hi destacaren diverses activitats, com una excursió al Parc natural de l’Albufera, amb passeig en barca pel llac i posterior dinar a El Palmar. En juny també es va posar en marxa l’activitat del cinefòrum, que ha continuat posteriorment i el 24 de juny, data de sant Joan, i com també s’havia convertit en costum, es va fer una excursió festiva per passar eixa màgica nit a la platja.

En estiu de 2003, i atès que s’havia decidit que el cadafal gran de 2004 estaria dedicat al món del cinema, Arrancapins es va embarcar en una activitat fins aleshores insòlita: la de realitzar una pel·lícula on els fallers i falleres serien els actors i actrius respectivament. El fil, d’una mitja hora de durada, portaria per títol Fem d’estreles (Startrash).La veritable història dels mites del celul·loide, pel doble sentit de que els membres de la comissió feien d’estreles de cine i perquè l’argument del film era una destrellatada i humorística història sobre la suposada veritat de la vida de les grans celebritats del cel·luloide. La pel·lícula, dirigida per Rafael Miralles, es va estrenar en plenes falles, la nit del 17 de març de l’any 2004.

Efectivament, la falla gran de 2004 s’anomenava Estem de cine: sobre un conjunt de peces-escenes rectangulars i verticals pintades de blanc s’enlairava una estructura rematada per uns focus negres de cinema i una claqueta on estava escrit el rètol de la falla. Estèticament, era una falla quasi en blanc i negre, on sobreeixien els colors dels cartells de pel·lícules famoses que en cadascuna de les escenes era adaptat a un tema de crítica social; així, La escopeta nacional esdevenia La xapussa nacional, Mash es transformava en Peace, amb una crítica sobre la guerra, Historias de la televisión esdevenia Històries de la televisió, amb referències als polítics corruptes, que també eixien en La nit dels morts vivents. Completaven la llista Saturday Night Fever, amb al·lusions als sorolls de la nit en la zona de Joan Llorenç, Temps moderns, en referència a les dificultats del món laboral o Vertigen, que criticava el consumisme, la competitivitat i l’estrès de la vida contemporània. Comentant la falla, el diari Avui del 19 de març de 2004 deia: “Són principalment les falles amb menys pressupost i les que no aspiren a cap premi les que més compleixen amb la tradició. Com a exemple de referència figura la falla Arrancapins, l’única de les 400 plantades a València que es nega a entrar a concurs. Aquest any, sota el títol Estem de cine, la falla Arrancapins carrega contra la guerra i contra polítics com Eduardo Zaplana, Federico Trillo, Ana Palacio o Fidel Castro adaptant-los als cartells del setè art retocats: ‘La xapussa nacional’ o ‘La nit dels morts vivents’”.

La falla infantil, novament enllestida per la comissió, es titulava El circ, i repassava els números, escenes i tòpics del món del circ però en clau de crítica, ja que en aquesta ocasió eren els animals els que es rebel·laven contra el seu ús pels humans i tractaven a aquests de la mateixa manera. Les escenes foren il·lustrades en el llibret pels dibuixos dels mateixos xiquets i xiquetes de la falla. El cadafal reproduïa una gran pista de circ, amb les columnes a llistes que l’emmarcaven, i al bell mig es desenvolupaven les diverses escenes.

Aquell any l’editorial del llibret comparava la nostra vida amb les pel·lícules i blasmava de personatges com José Maria Aznar, el president del Govern espanyol que seria desallotjar de les urnes en les eleccions generals 14 de març de 2004, tant sols tres dies després de la massacre del 11 de març als trens de Madrid, massacre la nefasta gestió de la qual (el Govern va insistir en la idea de que l’atemptat era d’obra d’ETA, quan els indicis aviat apuntaven a que era obra d’Al Qaeda), provocà una onada de manifestacions i protestes entre el 12 i 13 de març, quan en Arrancapins s’ultimava la plantà. Encara en un descans del treball, la vespra de les eleccions, quan un munt de gent s’adreçava al centre a protestar contra la guerra, contra la presència de tropes espanyoles a Irak i contra l’actitud irresponsable del Govern, molta gent de la falla es va sumar a les protestes encaminant-se cap a la Plaça de l’Ajuntament, front a la seu local del Partit Popular, epicentre de les protestes. Al dia següent, la victòria del Partit Socialista Obrer Espanyol i la derrota del Partit Popular, en retransmissió radiofònica, se sentiren pels altaveus del casal, que a eixa hora – sobre les deu de la nit - estava ple de gom a gom de gent treballant en la falla. I certament, tot el món respirà amb una certa tranquil·litat després de tot el que havia passat els darrers dies.

El 2004 també va destacar per un fet rellevant: la Universitat d’Indiana Earlham College desenvolupava un programa universitari de trasllat d’estudiants nord-americans a comissions falleres de València per tal de conviure amb la gent de la terra i aprendre millor la seua cultura, i en eixe context Arrancapins fou seleccionada aquest any per formar part del programa. Aleshores vingué un estudiant anomenat Johnatan Jiménez, qui es va submergir en tots els actes de la comissió, arribant a abillar-se amb la indumentària tradicional valencià per al passacarrers de sant Josep.

El llibret, per tal d’acompanyar el tema cinematogràfic central, recollia articles com el d’Abelardo Muñoz sobre el cinema, el de Jordi Pisa sobre temes d’actualitat, de Rafael Miralles sobre la televisió, de José Manuel Rodríguez Victoriano sobre els “salvem” de la ciutat de València, un altre de Jordi Sebastià sobre la Copa de l’Amèrica, un de Martí Domínguez sobre l’elogi de la inutilitat, dos de Jesús Català i Gil-Manuel Hernàndez, respectivament, sobre les falles, o un de Manuel S.Jardí sobre el futur de València. Completaven el llibret una cartellera humorística d’actualitat i dos articles, de Pep Romero i G.M Hernàndez, com a record a Cristina Piris, la col·laboradora de la falla durant molts anys, lluitadora social i ànima de Ca Revolta, que va morir el Nadal de 2003. El llibret comptava també amb les il·lustracions de Jorge Ayora, Paco Aracil, Moldes, Fet d’Encàrrec, Josep Manuel Alares i C.Manresa, amb portada disseny de Rafael Miralles.

En el capítol de festejos els actes estaven anunciats parafrasejant títols de pel·lícules; així, els dies de la plantà es titulaven Faller@s al borde de un ataque de nervios, la Nit de Varietès es deia Ha nacido una estrella, i en ella es va presentar una altre experiència insòlita en Arrancapins: la gravació d’un dics con fallers i falleres vferen versions en valencià d’èxits musicals, sota el títol genèric de The Grima All Stars. El gaspatxo de Josep Antoni fou batejat com El señor de los gazpachos (los dos morros) –El retorn del greix -, la nova Nit de les Pelles fou Arròs i fartana, i el Passacarrers de la Indumetària es rebatejà com Prêt a porter. La Globotà fou Globus de Roma i la Passejada del Gegant fou Cuando ruge la marabunta. Aquell any tornà a celebrar-se la sessió de contacontes, a càrrec de Vicent Cortés, així com una festa nocturna sobre ulleres de fantasia i es va posar en marxa la iniciativa de col·locar junt la falla gran un faristol amb una llibreta on els visitants pogueren escriure els seus comentaris sobre el cadafal. Com era evident, la cremà es digué El coloso en llamas. En cremar les falles la comissió va dedicar-se a un merescut descans. Tanmateix, amb el nou curs faller no sols començaria una nova aventura de pensar i construir les falles de 2005, sinó que un nou projecte prenia cos lentament. Es tractava del futur Centenari de la comissió, que es compliria en 2008. De fet, des d’abril de 2003 s’havia començat a treballar ja en un programa d’activitats, recaptació de fons i reunions preparatòries, que es demorarien en 2004, però que començaren a intensificar-se de cara a les falles de 2005.

2005 El vent, l'aigua, el foc i la terra

FG: "Els Elements" FI: "La Ciència"

L’exercici 2004-2005 va començar amb la junta de dissolució de la comissió, que va tindre lloc el 2 d’abril de 2004, i les eleccions posteriors confirmaren un any més com a coordinador de la falla a Rafael Miralles. En la primavera de 2004 la comissió feu una excursió a les Hoces del Cabriel, i en juny tampoc va faltar la celebració de sant Joan a la platja. Eixe mateix estiu es va rodar un videoclip humorístic titulat Fallera d’Or, muntat per Rafael Miralles, que parodiava el residencial de vacances Marina d’Or, sols que adaptat a un lloc de descans per als fallers i falleres després de Falles. Aquest any també es va celebrar un dels sopars característics d’Arrancapins, el “Sopar dels Sentits”, consistent en recrear els cinc sentits a través de plats, begudes i l’ambientació. Aquests sopars temàtics ja eren un clàssic en la comissió, especialment de la mà de Julià Carles Lahiguera, el seu coordinador habitual, que ja havia preparat un parell d’anys abans el “Sopar de les Revolucions”, i altres anteriors, on sempre es tractava d’elevar la gastronomia al gust pel detall i a una activitat fallera important. Julià Carles Lahiguera conta que s’inspirava en l’ambient de les societats gastronòmiques basques per a traslladar-lo als sopars temàtics de la falla i reforçar la sociabilitat interna.

Lligat a aquesta activitat estava l’aparició de tota una sèrie de receptes en els llibrets, escrites per Lahiguera, que sintetitzaven d’alguna manera les propostes culinàries dels sopars fallers. Una derivació d’aquesta activitat fou la Nit de les Paelles Fashion en la setmana fallera.

En 2005 la falla gran estigué dedicada als quatre elements, portant per lema L’essència. Era, novament, una falla pintada fonamentalment en blanc – una gran piràmide – coronada per la bola del món feta en vareta, i en cadascuna de les escenes es feia referència a l’aigua (la manca d’aigua), el foc i a l’aire (la contaminació). Fou, essencialment, una falla molt senzilla però de gran impacte visual. L’explicació de la mateixa apareixia en el llibret redactada per Jesús Català, sota el rètol de “Poema dels elements d’Empítocles d’Hemeroskopeion”.

L’explicació de la falla s’arrodonia amb quatre textos específics dedicats a cadascun dels quatre elements i relacionats amb un concepte: l’aire s’identificava amb la memòria, l’aigua amb la vida, el foc amb la llum; i la terra amb la identitat. En l’editorial, a compte dels quatre elements, es feia la crítica dels “elements” que menys havien agradat en la política, la cultura i la societat al llarg de l’any. Com a complement de la falla gran, la menuda portava per lema La ciència, fou construïda novament per la comissió i reproduïa una gran màquina estranya, la màquina de la ciència, on s’ubicaven diverses escenes que representaven invents importants, com l’àbac, el periscopi, el tub telefònic o els anemòmetres, entre d’altres, amb explicació a càrrec d’un tal “Glorio Fuertes”. Una altra representació dibuixada de la màquina infantil presentava les fotografies dels més menuts, el cens del qual va experimentar una notable recuperació des de 2001, ja que en aquest any només constaven 4 xiquets i xiquetes inscrits en la comissió, mentre que en 2005 eren 16 i ja serien 24 en 2007. Aquesta circumstància correspon a dos causes: d’una banda, els fallers i falleres, que en la seua immensa majoria no tenien fills, havien començat a tindre; i d’una altra banda també s’apuntaren nous xiquets i xiquetes a la falla en els darrers temps. Així i tot, el “perfil demogràfic” d’Arrancapins seguia presentant una important característica: el gros de la comissió adulta ultrapassava els trenta anys, mentre la població infantil era d’edat molt reduïda, no existint joves situats entre el 15 i 25 anys, qüestió aquesta que segueix plantejant una inquietant interrogant sobre el relleu generacional al si d’Arrancapins.

Com a nota a destacar, cal esmentar que en febrer de 2005 el diari Valencia 20 Minutos va publicar un xicotet reportatge sobre Arrancapins, titulat “Arrancapins, una isla dentro del mundo fallero”, en el qual se destacaven les particularitats de la comissió, sobretot el no tindre fallera major ni anar a l’Ofrena.

Entre els col·laboradors del llibret de 2005 cal destacar a Manuel S.Jardí, amb un text sobre l’especulació immobiliària, de Jordi Sebastià sobre l’aire, d’Emili Piera sobre l’aigua i de Toni Mestre sobre el foc, aquest últim amb un poema que seria la seua última col·laboració amb la falla, doncs va morir quasi un any després, en juny de 2006. Un poema combatiu dels quals es poden destacar alguns versos:

“No entén el joc

aquell badoc

que el cul

els llepa

i neci oblida

que la ferida

que el fa patir,

potser morir,

ve de ponent.

Ves quina gent!

Això no ho fan,

saben on van,

els fallers fins

d’Arrancapins

que tenen clar

què han de cremar.

Foc al poder

per matusser!

I foc al clero,

per ‘forastero’!

Quin gust el foc

tot d’un roig-groc!

Quin goig les flames

com oriflames!

Visca la terra

en pau i en guerra!

Visca el país

lliure i feliç!”

També hi havia un altre text d’Alfons Cervera sobre els “altres” elements, així com algunes col·laboracions dels fallers habituals en el llibret. Entre els il·lustradors cal destacar els dibuixos de Josep Manuel Alares, per a il·lustrar els quatre elements, de Jorge Ayora, de Pep Romero i la portada, obra de Marisa Falcó i Rafael Miralles.

En el capítol de festejos la incorporació d’un element a la desfilada del Gegant Arrancapins, es tractava del Drac d’Arrancapins, construït aquells any i que se singularitzava per ser portat per xiquets i xiquetes. De fet, aquell any el llibret recollia un text, fet a trossos per diversos components de la comissió infantil, sobre lla història llegendària de l’esmentat drac. Aquest fou batejat amb confetti la nit del 17 de març, acompanyat pel Gegant, els dimonis i la banda de música del Centre Instructiu Musical de Benimaclet, formació musical que en els darrers temps amenitzava les cercaviles d’Arrancapins, capitanejada per Vicent Marín. Eixe mateix any, la banda de Benimaclet començà a tocar, per petició popular, l’Himne de Riego com a cloenda musical del passacarrers, i avantsala del ball que després té lloc. Aquell any també va destacar per les festes temàtiques de cada nit, dedicades als quatre elements, el Sopar de pernil amb tomata, l’habitual Gaspatxo manxec, la Nit de les Paelles, plenament consolidada, la XVª Exhibició Internacional de Focs d’Artifici de Paradeta “Boscos d’Arrancapins”, la cercavila amb vestits tradicionals, el dia de sant Josep, i la quarta edició de la Globotà. Després de la cremà, que eixe any caigué en dissabte, aparegué un nou acte en el programa, que aquell any s’anomenà Folk Torrat, o Jam Session al casal amb participació de músics amics de la comissió, que es repetiria a l’any següent. Durant aquestes falles es va rodar el film Els focs d’Arrancapins, de Gil-Manuel Hernàndez, que recollia l’activitat de fallers i falleres des de la plantà de la falla fins la cremà, pel·lícula que fou estrenada al casal eixe mateix any.

2006 Tot un plaer

FG: "...de Plaers i Desitjos..." FI: "Vull que tinga"

En abril de 2005 començaren a preparar-se les falles del nou exercici, novament presidit per Rafael Miralles, qui ostentava el càrrec des de 1998, i s’intensificaren els treball preparatoris del Centenari de 2008, creant-se un compte bancari per als fons especials de l’efemèride i buscant-se fórmules de recaptació, ateses les despeses extraordinàries que aquesta celebració comportaria. Com a nota destacada, el 25 de maig de 2005 es va generar un debat sobre la conveniència o no de seguir fent la arreplegà en el barri; al respecte hi havien diverses postures, de les que advocaven per la seua supressió, al·legant les escassos ingressos, el treball necessari o l’escassa col·laboració dels veïns, a les que defenien llur continuïtat, al·legant que era una forma de que la falla seguira connectada amb el barri: feta la votació, guanyà la continuïtat per 11 vots a favor, 1 en contra i 3 abstencions. El 19 de juliol també es convocà una assemblea extraordinària per a decidir el futur de la falla infantil, atesos els problemes que en els darrers havia plantejar la participació dels més menuts. Fet el debat corresponent hi hagueren diverses opcions, fins i tot la de que la falleta la continuaren fent majors amb la col·laboració dels xiquets i xiquetes, però finalment es va decidir contractar a l’artista Sergio Amar amb el compromís de fer un taller infantil on la xicalla aportara elements i idees a la falla, taller que es va fer el 19 de novembre d’aquell any.

Prop de les falles de 2006, ja en el mes de març, va cloure de manera provisional un afer reglamentari en el qual la falla Arrancapins ja s’havia introduït a començaments dels anys noranta. La qüestió fou que en aquells anys els comissionats i comissionades decidiren que volien adoptar la denominació d’Arrancapins com a oficial, atesos els precedents històrics i la continuïtat en l’ús de la tal denominació per les diverses comissions que s’havien anat succeint en el temps. Tanmateix, els successius Reglaments Fallers de Junta Central fallera venien insistint, des dels anys seixanta, en el fet que la denominació oficial de cada comissió havia de respondre a la de l’encreuament de carrers on es plantava el cadafal. La mateixa menció feia el Reglament de 2001, aprovat en el VIIIè Congrés General Faller. Així les coses, la falla Arrancapins, mitjançant escrit del 30 de novembre de 2002 dirigit a Junta Central Fallera, sol·licità la designació d’“Arrancapins” com a nom preferent de la comissió en termes oficials. El Ple de la J.C.F, celebrat el 21 d’octubre de 2003, va acordar, amb conformitat amb la proposta formulada per la Delegació d’Incidències i Demarcacions, denegar l’autorització, per estimar que no es podria usar un nom “que corresponga a més d’una comissió per ubicació geogràfica”, referint-se a que hi ha un sector faller anomenat Arrancapins-La Roqueta. Tanmateix, la falla Arrancapins tornà a mostrar la seua disconformitat presentat un recurs a J.C.F, que fou denegat el 10 de desembre de 2003. Contar aquesta denegació, el 24 de maig de 2004, Arrancapins va interposar un recurs d’alçada davant el Ple de l’Ajuntament per a anular la decisió de J.C.F. El Ple de l’Ajuntament va considerar que les al·legacions i argumentacions presentades per la falla Arrancapins no procedien, atès que consideraven a Junta Central Fallera com a ens autònom i amb plena personalitat jurídica per a emetre les seues decisions, sense que procedira demanar sobre la mateixa qüestió a l’Ajuntament, ja que la decisió anterior era oficial i ferma des del punt de vista municipal. En definitiva el 2 de gener de 2005 l’Ajuntament comunicava la desestimació del recurs d’alçada.

Davant aquesta resposta es va considerar en l’assemblea d’Arrancapins la conveniència o no de seguir amb la reclamació, en aquesta ocasió mitjançant la interposició d’un recurs contenciós-administratiu davant els Jutjats de València, opció que finalment va ser aprovada, tot i comportar una sèrie de despeses econòmiques. El recurs contenciós-administratiu es va presentar formalment davant els Jutjats valencians el 8 de febrer de 2005, acompanyat d’una extensa exposició de motius, i exposant-se sistemàticament dos aspectes: els nombrosos incompliments de la norma fallera que impedia a Arrancapins usar oficialment el seu nom; i una argumentació en raó de la qual s’adduïa que prevalia el dret constitucional de la lliure denominació de les associacions front a la reglamentació limitadora del reglament faller. Tot i que es va presentar un informe pericial que acreditava documentalment la denominació històrica d’Arrancapins, signat per l’historiador Josep Martínez Tormo, i a què es va lliurar una llista amb 13 casos de comissions actual amb nom de barri i no de carrers, i amb 12 casos de comissions el nom de les quals coincidia amb el d’un sector, tal i com succeïa amb Arrancapins, i que eren els motius originaris de la denegació del canvi de nom, finalment el 1 de febrer de 2006 el Jutjat de Contenciós Dos de València desestimà el recurs contenciós-administratiu, emparant-se en el mateix argument de l’Ajuntament en la seua denegació del recurs d’alçada. Això va significar que finalment la falla Arrancapins abandonara el seu intent de canvi oficial de nom, atès que els possibles recursos interposables en instàncies més elevades requerien el dispendi de quantiosos recursos econòmics. D’aquesta forma, oficialment Arrancapins continua obligada a denominar-se com a falla Àngel Guimerà-Pintor Vila Prades, tot i que en el Registre d’Associacions de la Generalitat Valenciana figura com a Associació Cultural Falla Arrancapins.

Les falles de 2006 s’obriren amb la replegà i l’edició del llibret, l’editorial del qual es referia als plaers i desigs que aquest any constituïen el tema principal de la falla gran, especialment al plaer de fer la falla al casal: “Des de la primar idea, el primer esbós de l’estiu, fins les huit de la matinada del 16 de març de cada any, aquest animal-cadafal hiverna curtes temporades, muda la pell vàries vegades, fins i tot pot canviar de sexe i de cau. A partir de gener i amb el taller ja en funcionament, mutila i regenera molts dels seus òrgans en un continu bucle que només el públic i el foc saben frenar. I ací estem nosaltres, pares i mares de la criatura, doctors Frankenstein del cartró, el suro i la fusta, gaudint del miracle de la vida i d’eixe enorme altaveu que suposa un animalot de sis metres d’alçària, en mig dels nostres estrets carrers.”. Un plaer que es perllongava fins la cremà: “I el goig d’espiar els comentaris al carrer, de llegir les crítiques del passejant... i a la fi, el plaer, l’autèntic plaer d’escoltar el net crepitar de la fusta cremant-se a mitjanit mentre imagines, ingènuament, que el vint de març comencen les vacances. L’únic plaer possible ja.”

El cadafal, titulat De plaers i dessitjos..., reproduïa un temple grec, el Tholos de Delfos, però reconvertit en temple dels plaers i els dessitjos contemporanis. Les seues columnes estaven folrades de muntatges fotogràfics i ornamentades amb motius al·legòrics, sense que en tota la falla hi haguera un sol ninot, només l’arbre de la vida i la saviesa, les fulles de parra i la font dels dessitjos. Pel que fa al cadafal infantil, tornà a ser enllestit per un artista faller, en aquesta ocasió el jove Sergio Amar, que va plantar la fallera Vull que tinga..., que feia referència a les demandes infantils per a que els pares acabaren fent la pròpia falla dels menuts; el cadafal era molt senzill i el composava un pare carregat amb embalums i ferramentes, junt a una perxa, mentre una xiqueta li deia el que havia de fer. A més, els xiquets i xiquetes de la comissió feren diversos dibuixos que es penjaren en la falla. L’explicació de la falleta, en vers, estava signada per un tal “Lluís caragol, poeta faller, tercer accèssit dels Jocs Florals de Borbotó”.

Del llibret de 2006 cal destacar, a més de la portada de Rafael Miralles, que reproduïa un muntatge fotogràfic amb els llavis dels membres de la comissió en diverses expressions, les il·lustracions de Núria Albelda, Herregé, Jorge Ayora i una sèrie fotogràfica de motius fallers de Josep Antoni Collado. Entre les contribucions literàries, cal esmentar articles dels fallers i falleres Luz Cabanes, Lluïsa Miralles, Gil-Manuel Hernàndez, Pep Romero, Josep Antoni Collado, Rafael Miralles, Cristina F, Boro Tarín i l’estudiant nord-americana Evellyn Hollenshead, en el que va ser la segona edició bianual del programa d’estudis de Earlham College. El llibret també comptava amb un test de solidaritat, una sèrie de “confessions inconfessables” i una secció de contactes i altre de petits plaers quotidians, redactades per membres de la comissió, i una oferta fictícia d’una agència de viatges. En l’apartat d’infantils, els propis components més menuts apareixien dibuixats per ells mateix. Com ja s’ha esmentat anteriorment, en 2006 el cens faller va experimentar encara una altra recuperació, amb 21 fallers, 21 falleres, 20 xiquets i 10 xiquetes, el que significava quasi recuperar el nivell de començaments dels anys noranta, que fou quan es va agreujar la crisi en el cens d’Arrancapins. En el capítol de festejos de 2006 cal destacar la segona sessió de la Jam Folk Session, en aquesta ocasió la nit del 16 de març, així com la desfilada del Gegant i el Drac d’Arrancapins, la nit de les paelles, la cinquena Globotà i la cercavila amb vestits tradicional. Les falles cremaren al so de la Muixeranga i dies es després començaren a preparar-se les falles especials de 2007, especials per ser les que iniciarien les commemoracions del Centenari d’Arrancapins. En les falles de 2006 es rodà també el curt titulat Mans, obra de Gil-Manuel Hernàndez, on s’arreplegava el procés de fer falla al casal-taller d’Arrancapins.



2007 Temps d'Història
FG: "Quan el mal vé d'Almansa... 300 anys després" FI: ""



2008 100 anys d'Arrancapins
FG: "Una falla de cent!" FI: "Arrancapins = C∞ "



2009 Un toc d'atenció
FG: "Ací no passa res" FI: ""



2010 Foc i Mar
FG: "Llenya al foc" FI: "Contes de Posidònia"