dilluns, 7 de juny de 2010

EL Tio Canya visita Arrancapins

Una nova vetllada memorable al casal d'Arrancapins amb músics de la terra. La veritat és que amb aquestes actuacions un té la impressió d'estar assistint a esdeveniments realment dignes de guanyar-se un lloc a l'espai de la nostra memòria col·lectiva. La foto de Vicent Torrent deuria d'estar als diccionaris per il·lustrar l'entrada "entranyable" i al temps representa aquella colla de persones que "han viscut per salvar-nos els mots, per retornar-nos el nom de cada cosa..."És d'aquelles persones que han tingut la sort de viure des de l'escenari la inacabada transició del nostre país. Els qui ja tenim uns anyets, com diu la Lluïsa, no podem oblidar els aplecs de cap de setmana dels anys 70 i 80, les interminables hores d'afinació entre grups que actuaven en la major part de les ocasions sense "ànim de lucre". A base de cançons i de molts sacrificis anàvem fent país... (altres se'l varen carregar sense cap esforç). Part d'eixe esperit, d'eixe sabor a aplec varem retrobar-lo dissabte passat amb cançons molt velles i belles. No van ser aquelles cançons que varen fer d'Al Tall el grup de referència de la música popular valenciana, no, al contrari varen triar un repertori de cançons que diríem de cara "B" però cançons sense data de caducitat, cançons que ens han fet recordar el que hem guanyat i el que hem perdut en aquesta travessia. (les cares "B" d'Al Tall son molta cara "B"). Fins i tot el Bob Dylan va saludar des del ressò de l'Equip València Folc que encara viu al cor i a la gola del Vicent. Les adaptacions de Ximo Caffarena, adaptacions als instruments, al temps, i al reduït grup de músics va fer que gaudiren d'un recital tan senzill com extraordinari. Que gran músic el Ximo. I el Quim Sanz que va estar a l'alçada de les circumstàncies tan jove i tan madur a l'escenari, tan madur que va ser capaç de tocar corda i vent, i l'armònica de l'inrevés, per accident, sense despentinar-se i sense desafinar. Segur que sentirem molt d'aquest jove. Felicitacions a tots tres, i també felicitacions a Willy per la paciència que té i perquè sempre surt benparat dels jardins on es clava.